Cobdícia que uneix
Les targetes opaques de Caja Madrid i Bankia han unit persones molt diverses, tant pel que fa a la seva fortuna personal i projecció social, com a la trajectòria política. Entre els titulars hi ha gent de tota mena. Al costat del totpoderós Rodrigo Rato, exministre d'Aznar, president del Fons Monetari Internacional a Washington i president de Bankia, trobem nombrosos membres del PP i del PSOE, alguns de la UGT i CCOO, i un d'Izquierda Unida. No és que m'hagi sorprès gaire, però és una prova que la cobdícia uneix, sense distinció de classe o de nivell cultural. Les targetes negres són aquelles que en lloc de carregar l'import de la despesa al teu compte corrent ho fan a un compte de la caixa o banc que les emet. Tots els seus titulars saben que és un regal o un sobresou, que no tributa a Hisenda i que permet finançar el que et plagui. Hauria entès –tot i ser absolutament incorrecte– que alguns haguessin fet servir la targeta per pagar una hipoteca, l'escola dels fills, la dependència dels avis o una teràpia no coberta per la Seguretat Social.
Però no ha estat així. Els sindicalistes van comprar roba cara, viatges i restaurants de luxe. Només un de la vuitantena llarga de titulars va comprar llibres. Alguns es limitaven a retirar efectiu en un caixer i realitzar unes despeses no controlables, en les quals hi podia haver el que vulguin.
La cobdícia uneix el ministre d'Aznar i el sindicalista de CCOO. Tots els homes –i les dones– estem fets de la mateixa pasta. Però n'hi ha que són honestos i d'altres que no. El que va ser cap de la Casa Reial, també implicat, era una persona que predicava la transparència, i un que va ser líder de la UGT criticava el PP com un govern format per impresentables. Tots ells ho són, i uns hipòcrites, ja que la seva conducta deshonesta va anar acompanyada d'una gestió pèssima de la caixa, que va deixar sense estalvis moltes famílies modestes.
Aquesta situació és d'aquelles que fan impossible un atac per partidisme o per classe social. Qui estigui net que tiri la primera pedra! En aquest país queda gent neta, que l'hauria de llançar. No predico, però, la lapidació de Rodrigo Rato o dels seus companys. Els meus anys –aviat en faré vuitanta– em permeten dir que durant els anys vuitanta del passat segle XX es produïren uns canvis socials que crearen una cultura de la cobdícia. Sempre hi ha hagut cobejosos, però quan hi ha una cultura és quan es produeixen fets com els de Caja Madrid en què el desig d'enriquiment és majoritari, posa els diners per damunt de l'autèntica cultura i causen enveja a aquells que els voldrien imitar. M'agradaria escriure sobre aquest canvi i, més extensament, del que vaig fer a La cultura de la cobdícia (2009), però no sé si tindré temps. En tot cas, com que tinc pocs diners i cap targeta negra, ja em permetran que tiri una pedra simbòlica als hipòcrites i pocavergonyes de Caja Madrid i Bankia.
