Un tercet catalanomexicà

El que formen, per exemple, els senyors José M. Murià (Ciutat de Mèxic, 1942), Lluís Pagès (Gironella, 1942) i Josep M. Figueres (Vilanova-Valls, 1950). El primer, fill de Josep M. Murià i Romaní i Anna Rouret, exiliats catalans, és llicenciat en història per la Universitat de Guadalajara (Jalisco) i doctorat al Colegio de México, ha estat professor, acadèmic i diplomàtic mexicà, va ser president, tretze anys, del Colegio de Jalisco i director general d'Archivos, Bibliotecas i Publicaciones del Ministeri d'Exteriors, a més de representar el govern mexicà, el 1992, en els actes commemoratius del V Centenari de la Trobada de Dos Mons, i de ser, el 2004, el principal impulsor de convertir Catalunya en el convidat d'honor a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara. Ha escrit diversos treballs sobre històries d'exiliats i, des de 1964, fa 50 anys, no ha deixat de viatjar a la terra paterna i materna, memòria que ha recopilat en el seu darrer llibre Per què en sóc? (d'independentista, se sobreentén per la portada amb la seva figura acompanyant la bandera estelada), volum publicat, també, per Pagès Editors, de Lleida.

I és que l'editor i empresari Lluís Pagès –l'home que des de fa vint-i-quatre anys, en solitari, ha aconseguit, des de Lleida, fer del seu centre d'impressió i edició un planetàrium bibliogràfic per a tots els països de parla catalana i, a través d'Ediciones Milenio, per als de llengua espanyola– és el receptor principal, dintre d'un catàleg d'autors que fa feredat, dels textos de Murià i del seu pare Murià Romaní (Barcelona, 1907- Guadalajara- 1999), històric del catalanisme radical d'abans de la guerra i, com tants, exiliat a Mèxic, des d'on continuà la tasca política, patriòtica i periodística, editant, per exemple, el Butlletí d'Informació dels Països Catalans, cada mes, des de 1961 fins a 1976, que ara ha estat recollit, en edició facsímil monumental, també per Pagès Editors.

I el tercer d'aquest tercet és el meu llegendari amic Josep M. Figueres, llicenciat en filosofia i lletres, doctor en història, professor d'història de la comunicació a la UAB, historiador de la premsa catalana i del catalanisme polític i cultural i autor d'una molt extensa obra escrita, entre biografies (Casals, Prat de la Riba, Companys, Lluís Capdevila, etc.), assaigs i treballs de recerca periodística sobre el Diari Català, La Veu de Catalunya, etc., a més de la recopilació, fins ara en dos grans volums, de l'Obra Completa de Valentí Almirall, editats per l'Institut d'Estudis Catalans.

Tots tres són gent que va per feina, però jo, que tampoc m'encanto, m'encanta observar-los quan es reuneixen, per exemple, al claustre romàntic de l'Ateneu Barcelonès, el jardí de les nostres delícies, preparant les seves operacions ofensives: edició de nous llibres, articles i campanyes, preparant reunions, congressos i simpòsiums, com els que s'han anat celebrant, acostant els catalanòfils d'una i altra banda, tant a Barcelona com a Mèxic (Guadalajara), i en un dels quals, fa un parell d'anys, vaig tenir ocasió de participar, gràcies a la seva generositat i, en fi, teixint relacions entre els governs de la Generalitat i de Mèxic perquè no s'apagui el record de l'ajut que el president Lázaro Cárdenas, des de 1939, oferí als exiliats republicans, obrint-los l'entrada al seu magnífic i hospitalari país.

L'obra escrita i parlada, de gestió humanística, en definitiva, d'aquest tercet catalanomexicà és considerable, i per
això, ara, he volgut recordar-la, tot recordant l'espera d' “un alçament de llum en la tenebra” (Espriu). I, justament, L'espera va ser el títol del primer llibre de poesies que va publicar, en el seu exili de Montpeller, el 1942, el pare del nostre Murià
actual, aquell home coratjós d'Estat Català que, justament i per més desgràcia,
salpava del port de Marsella la nit d'aquell 14 d'abril, amb uns quants centenars més, i que recordava, com va deixar escrit, que ho feia “amb un fill als braços i la muller (Anna Rouret, de l'Escala) al
costat, amb un altre fill a les entranyes”. Era el Murià, ara amb 72 anys, que hem tingut la sort de conèixer: pastat a Montpeller en “terra on tot catalaneja” (Bladé), ventilat per les aigües maternes i les de l'Atlàntic i, amb el temps, “el més catalanista dels mexicans”.