Opinió

Un tercet catalanomexicà

El formen José M. Murià, Lluís Pagès i Josep M. Figueres, que han generat una obra escrita i parlada considerable

El que for­men, per exem­ple, els senyors José M. Murià (Ciu­tat de Mèxic, 1942), Lluís Pagès (Giro­ne­lla, 1942) i Josep M. Figue­res (Vila­nova-Valls, 1950). El pri­mer, fill de Josep M. Murià i Romaní i Anna Rou­ret, exi­li­ats cata­lans, és lli­cen­ciat en història per la Uni­ver­si­tat de Gua­da­la­jara (Jalisco) i doc­to­rat al Cole­gio de México, ha estat pro­fes­sor, acadèmic i diplomàtic mexicà, va ser pre­si­dent, tretze anys, del Cole­gio de Jalisco i direc­tor gene­ral d'Arc­hi­vos, Bibli­o­te­cas i Publi­ca­ci­o­nes del Minis­teri d'Exte­ri­ors, a més de repre­sen­tar el govern mexicà, el 1992, en els actes com­me­mo­ra­tius del V Cen­te­nari de la Tro­bada de Dos Mons, i de ser, el 2004, el prin­ci­pal impul­sor de con­ver­tir Cata­lu­nya en el con­vi­dat d'honor a la Feria Inter­na­ci­o­nal del Libro de Gua­da­la­jara. Ha escrit diver­sos tre­balls sobre històries d'exi­li­ats i, des de 1964, fa 50 anys, no ha dei­xat de viat­jar a la terra paterna i materna, memòria que ha reco­pi­lat en el seu dar­rer lli­bre Per què en sóc? (d'inde­pen­den­tista, se sobre­entén per la por­tada amb la seva figura acom­pa­nyant la ban­dera este­lada), volum publi­cat, també, per Pagès Edi­tors, de Lleida.

I és que l'edi­tor i empre­sari Lluís Pagès –l'home que des de fa vint-i-qua­tre anys, en soli­tari, ha acon­se­guit, des de Lleida, fer del seu cen­tre d'impressió i edició un pla­netàrium bibli­ogràfic per a tots els països de parla cata­lana i, a través d'Edi­ci­o­nes Mile­nio, per als de llen­gua espa­nyola– és el recep­tor prin­ci­pal, din­tre d'un catàleg d'autors que fa fere­dat, dels tex­tos de Murià i del seu pare Murià Romaní (Bar­ce­lona, 1907- Gua­da­la­jara- 1999), històric del cata­la­nisme radi­cal d'abans de la guerra i, com tants, exi­liat a Mèxic, des d'on con­tinuà la tasca política, patriòtica i periodística, edi­tant, per exem­ple, el But­lletí d'Infor­mació dels Països Cata­lans, cada mes, des de 1961 fins a 1976, que ara ha estat reco­llit, en edició facsímil monu­men­tal, també per Pagès Edi­tors.

I el ter­cer d'aquest ter­cet és el meu lle­gen­dari amic Josep M. Figue­res, lli­cen­ciat en filo­so­fia i lle­tres, doc­tor en història, pro­fes­sor d'història de la comu­ni­cació a la UAB, his­to­ri­a­dor de la premsa cata­lana i del cata­la­nisme polític i cul­tu­ral i autor d'una molt extensa obra escrita, entre bio­gra­fies (Casals, Prat de la Riba, Com­panys, Lluís Cap­de­vila, etc.), assaigs i tre­balls de recerca periodística sobre el Diari Català, La Veu de Cata­lu­nya, etc., a més de la reco­pi­lació, fins ara en dos grans volums, de l'Obra Com­pleta de Valentí Almi­rall, edi­tats per l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans.

Tots tres són gent que va per feina, però jo, que tam­poc m'encanto, m'encanta obser­var-los quan es reu­nei­xen, per exem­ple, al claus­tre romàntic de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, el jardí de les nos­tres delícies, pre­pa­rant les seves ope­ra­ci­ons ofen­si­ves: edició de nous lli­bres, arti­cles i cam­pa­nyes, pre­pa­rant reu­ni­ons, con­gres­sos i simpòsiums, com els que s'han anat cele­brant, acos­tant els cata­lanòfils d'una i altra banda, tant a Bar­ce­lona com a Mèxic (Gua­da­la­jara), i en un dels quals, fa un parell d'anys, vaig tenir ocasió de par­ti­ci­par, gràcies a la seva gene­ro­si­tat i, en fi, tei­xint rela­ci­ons entre els governs de la Gene­ra­li­tat i de Mèxic perquè no s'apa­gui el record de l'ajut que el pre­si­dent Lázaro Cárde­nas, des de 1939, oferí als exi­li­ats repu­bli­cans, obrint-los l'entrada al seu magnífic i hos­pi­ta­lari país.

L'obra escrita i par­lada, de gestió humanística, en defi­ni­tiva, d'aquest ter­cet cata­la­no­me­xicà és con­si­de­ra­ble, i per
això, ara, he vol­gut recor­dar-la, tot recor­dant l'espera d' “un alçament de llum en la tene­bra” (Espriu). I, jus­ta­ment, L'espera va ser el títol del pri­mer lli­bre de poe­sies que va publi­car, en el seu exili de Mont­pe­ller, el 1942, el pare del nos­tre Murià
actual, aquell home coratjós d'Estat Català que, jus­ta­ment i per més desgràcia,
sal­pava del port de Mar­se­lla la nit d'aquell 14 d'abril, amb uns quants cen­te­nars més, i que recor­dava, com va dei­xar escrit, que ho feia “amb un fill als braços i la muller (Anna Rou­ret, de l'Escala) al
cos­tat, amb un altre fill a les entra­nyes”. Era el Murià, ara amb 72 anys, que hem tin­gut la sort de conèixer: pas­tat a Mont­pe­ller en “terra on tot cata­la­neja” (Bladé), ven­ti­lat per les aigües mater­nes i les de l'Atlàntic i, amb el temps, “el més cata­la­nista dels mexi­cans”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia