Oportunitats

Fer o no fer, jugar-se-la o ser pru­dent. Massa vega­des hem assu­mit el risc com una opció peri­llosa, que pro­ba­ble­ment ens faria per­dre allò que tenim i ens ha cos­tat tant d'asso­lir. És clar, tirar enda­vant deci­si­ons no con­tro­la­des, sense xarxa, amb un esce­nari fora de lloc, con­tra­diu tota mena de cri­te­ris basats en la prudència i en el sen­tit comú, i en un con­text com aquest és nor­mal que no ens tirem a la pis­cina i ens fem enrere. Però si no assu­mim ris­cos, si ens que­dem qui­ets, si som immòbils en un món de canvi per­ma­nent, si ens con­ver­tim en espec­ta­dors i fem vida con­tem­pla­tiva, això no ens farà caure en un error molt més gran? Al cap­da­vall, no arris­car-se és un risc enorme, gegantí i que no ens podem per­me­tre, perquè si s'omet el canvi es des­a­pro­fi­ten totes les opor­tu­ni­tats que ens pas­sen per davant, que­dem estan­cats en el que vam ser i aquest esce­nari, pro­ba­ble­ment, serà el prin­cipi de la fi. És lla­vors quan direm automàtica­ment adéu al futur que podríem ser i ja només serem avor­ri­ment i part del pas­sat. Quan donem per bo el que tenim, quan ens con­for­mem i caiem en l'auto­com­plaença i en la suficiència, pas­sem a ser un capítol de la història. Un trist capítol de la història, un capítol pusil·lànime i, no ens enga­nyem, per­de­dor, der­ro­tat i estèril, un pre­sent des­co­rat­ja­dor.

Sí, girar l'esquena a les opor­tu­ni­tats és molt arris­cat. Cal tenir-ho clar, fer un joc con­ser­va­dor i espe­cu­la­tiu pot ser hàbil durant un petit temps de màxima com­ple­xi­tat, ama­gar el cap sota l'ala pot ser útil breu­ment, però sense una men­ta­li­tat ofen­siva, sense saber gene­rar esce­na­ris dimen­si­o­nats de victòria, la der­rota està gai­rebé asse­gu­rada en un mitjà ter­mini i la des­a­pa­rició del que hem sigut en un llarg ter­mini. Cal moure's avui, cal pen­sar estratègies ara, cal dis­se­nyar i, sobre­tot, actuar cons­tant­ment. Cal audàcia, cer­car les opor­tu­ni­tats relle­vants que tenim a prop sem­pre i apren­dre apro­fi­tar-les. Si volem vèncer els nos­tres propòsits hem d'il·lusi­o­nar-nos amb les opor­tu­ni­tats que tenim i convènce'ns que mai farem res sense sumar, sense crear com­pli­ci­tats i ali­an­ces amb gene­ro­si­tat i har­mo­nia. Si no se suma, no es gua­nya. I per asso­lir-ho, cal empa­tia, intel·ligència emo­ci­o­nal i cal, de ben segur, pro­pos­tes engres­ca­do­res, que ens atra­pin, que ens robin el cor, que ens emo­ci­o­nin col·lec­ti­va­ment i ens facin cami­nar amb una deter­mi­nació abso­luta.

Ens hem d'adap­tar als can­vis i, si pot ser, gene­rar els nous can­vis, i així escriure el que vindrà. Només sent pro­ac­tius i deci­dits podem avançar, i només avançant atra­pa­rem els som­nis, un món millor. Només tre­ba­llant de valent farem pos­si­ble el que ideàvem quan només ens atrevíem a desit­jar les coses, perquè encara no sabíem fer-les rea­li­tat. I és quan t'ado­nes que es pot, és clar que es pot, que s'ha de recor­dar, perquè a vega­des ens dol accep­tar-ho, que hi ha opor­tu­ni­tats que només pas­sen una vegada a la vida o, amb molta sort, una vegada cada molt temps. Les opor­tu­ni­tats solen ser com les ona­des, s'esca­pen. Cal apro­fi­tar-les, perquè no fer-ho és de vençuts, perquè ens merei­xem atra­par els rep­tes, con­ver­tir les espe­ran­ces en propòsits i els propòsits en victòries. Si hi som és per fer avançar el pre­sent, per explo­rar noves opci­ons. Hem nas­cut per can­viar les coses, per fer-les millors. Hem nas­cut per fer pos­si­ble allò que sem­blava invi­a­ble. Hem nas­cut per gene­rar noves opor­tu­ni­tats, un nou futur i per fer-ho cada dia, sense excu­ses ni romanços, a par­tir d'ara, d'ara mateix. Així, que cal enfi­lar l'agu­lla i tei­xir i tei­xir apas­si­o­na­da­ment.