És un frau de llei

Són ja cinc anys que la nata­li­tat baixa a Cata­lu­nya, però no sem­bla que generi gai­res comen­ta­ris una dada tan alar­mant i defi­ni­tiva com per qüesti­o­nar el futur i no sols de les pen­si­ons. Just quan hem sabut que som una soci­e­tat enve­llida (que no necessària­ment sàvia) veiem als dia­ris les cares de molts impu­tats per cor­rupció amb la inqui­e­tant cons­ta­tació que molts d'ells no ho sem­blen, perquè no sem­pre es com­pleix la frase que Jesús Pabón atri­bu­eix a Fran­cesc Cambó per refe­rir-se, ni que sigui en aquell cas de forma afec­tu­osa, a Roma­no­nes: “Cada gest del seu ros­tre era un delicte.” Molts impu­tats sem­blen bones per­so­nes, en el fons negant així que a par­tir dels 30 anys ens llau­rem la nos­tra cara i que s'hi reflec­teixi l'ànima. Entre la falsa i l'autèntica denúncia, com dis­tin­gi­rem? De la mateixa manera, tam­poc és fàcil dis­tin­gir enmig dels mis­sat­ges de la política els que estan fets a fi de bé, d'aquells altres, par­ti­dis­tes, fruit d'argu­men­ta­ris pol­so­sos, fabri­cats mirant de reüll l'adver­sari i men­tre s'enfronta la següent con­tesa elec­to­ral, i jus­ti­fi­cats sem­pre en el fet que sense gua­nyar és difícil con­que­rir aquell bé comú, que, vés per on, s'ha per­dut en el camí que teòrica­ment hi conduïa, tot far­cit com està pels cops d'estratègia de comu­ni­cació, d'assem­blea mani­pu­lada o de diners fos­cos de gent interes­sa­da­ment pro­pera.

L'espec­ta­cle lamen­ta­ble dels par­tits polítics favo­ra­bles a la con­sulta (la majo­ria) bara­llats i desu­nits com quasi sem­pre, fa difícil albi­rar una espe­rança que la inde­pendència sigui del cert el lloc per a una nova política, raó cen­tral d'un inde­pen­den­tisme que no és ni romàntic-iden­ti­tari, ni interes­sat-econòmica­ment des­es­pe­rat. Una nova política que, per tant, no sigui la naf­talènica que ens pro­posa Podem ni la dels par­tits que vol i pot­ser pot escom­brar; una de ben dife­rent on fos rea­li­tat el con­reu d'una comu­ni­tat més honesta, res­pon­sa­ble, espi­ri­tual i culta, on el terme “opo­sició” fos tan pejo­ra­tiu com la cor­rupció mateixa, o es cons­truís la gover­nança des de la idea de l'equi­li­bri entre els con­tra­ris i no des de l'alter­nança de models que es des­tru­ei­xen mútua­ment.

Just quan Joan Her­rera rec­ti­fica i diu que anirà a votar per res­pon­dre Rajoy, jo em pre­gunto què farem sense un Rajoy que atiï la reacció. Amb tris­tesa m'adono que ens que­da­ran tots els Her­rera (i enten­gui's com a símbol del dir i no dir, del fer i no fer, del desu­nir, del reac­ci­o­nar con­tra els Rajoy i prou), i per des­comp­tat ens que­da­ran tots els cor­rup­tes que no ani­ran a la presó, perquè tenen cara de bons minyons i són més lles­tos (o amb més amics) que Gra­na­dos, i ens que­da­ran totes les nos­tres misèries, entre les quals no és menor aquest aban­do­na­ment de la prin­ci­pal missió com a civi­lit­zació, que és sobre­viure, ni que sigui por­tant al món els fills que sal­va­guar­da­ran la nos­tra vellesa. Un temps sense herois quo­ti­di­ans és un temps sense futur real.

Men­tre escric això Rajoy està donant més motius a la mobi­lit­zació mas­siva pel dia 9, bus­cant la manera de reim­pug­nar el procés. Jurídica­ment par­lant, es pot argu­men­tar que hi ha un frau de llei en ama­gar sota un procés par­ti­ci­pa­tiu una con­sulta que en el fons és un referèndum de con­seqüències capi­tals per a tota Espa­nya. Però també és un frau el mateix Rajoy, que sem­bla enca­par­rat a fer la inde­pendència pos­si­ble a cop d'intran­sigència, perquè en el fons de tot el procés ell hau­ria d'haver estat el pri­mer en voler saber què passa a aquest tros d'Espa­nya, en comp­tes d'atri­buir-ho tot a la dèria d'un pre­si­dent acor­ra­lat. A qui sí ha dei­xat sense sor­ti­des és a la immensa majo­ria que fa deu anys ni hagués pen­sat que podria anar a votar Sí-Sí, i que ho farà ni que sigui per fer-lo asseure a nego­ciar en ter­mes d'una igual­tat forçada.