Comissaris

Som un país petit, un gran país petit, i tam­poc no volem ser una altra cosa. Ho can­tava Lluís Llach, quan can­tava, i la poe­sia resta en l'ima­gi­nari popu­lar. Aquest país mai no està segur d'haver vist el sol quan va a aixo­pluc, però no li sap gens de greu ser així de petit. I en un país petit tots ens conei­xem i tots sabem el perquè de tot ple­gat. En el mapa polític del país, al meu enten­dre les alcal­dies de Bada­lona i Cas­tell­de­fels són una anor­ma­li­tat, com també es fan estra­nyes les d'Horta de Sant Joan i Pon­tons, tot i que exis­tei­xen prou raons i errors de l'opo­sició per sus­ten­tar aques­tes ano­ma­lies. I els alcal­des amb marca del Par­tit Popu­lar saben la difi­cul­tat que els sig­ni­fica man­te­nir l'ense­nya pròpia en ter­ri­tori hos­til, tot i creure's legi­ti­mats pels drets de con­questa. Per això recor­ren als comis­sa­ris polítics, gent sense escrúpols que viuen per con­tro­lar el ter­ri­tori, fer els infor­mes per­ti­nents i depu­rar qui no passa per l'adreçador o qui no riu les seves gra­ci­e­tes. Són els comis­sa­ris qui con­fec­ci­o­nen les llis­tes negres i dis­tri­bu­ei­xen amb gene­ro­si­tat les pre­ben­des als lle­pa­culs d'ofici, que es mouen com angui­les en els mit­jans locals, sigui la comu­ni­cació o en un més que pres­tigiós fes­ti­val cul­tu­ral de qua­ranta anys de vida. Els comis­sa­ris polítics, edu­cats en la lògica de l'auto­ri­ta­risme, dis­po­sen el que cal o no cal, i fins saben el perillós que pot ser can­tar una cançó de con­no­ta­ci­ons històriques. No els molesta L'estaca, sinó que els inco­moda que aquesta pugui caure i tom­bar el man­te­ni­ment d'una anor­ma­li­tat que els dóna sou i poder. Arri­bats aquí, cal que us digui de qui parlo? Alberto Fernández Sal­ti­veri és el comis­sari en cap de l'Ajun­ta­ment de Bada­lona, con­trac­tat expres­sa­ment per fer aquesta feina i amb un apunt biogràfic que no enga­nya. Amb tot, la bona pro­fes­si­o­na­li­tat dels comis­sa­ris els exi­geix actuar sem­pre a l'ombra i quan la pròpia supèrbia els des­pu­lla al mig de l'esce­nari que­den en evidència. Inten­tar man­te­nir l'anor­ma­li­tat demana a Albiol el cap del seu lacai ser­vit en safata. Els errors es paguen. Segur que tomba, tomba i tomba.