Carrero Blanco va afavorir el PSOE
Durant la meva etapa com a delegat de la Generalitat a Madrid, a la seu de Montalbán 9, entre Cibeles i Puerta de Alcalá, hi desfilaven per assistir a recepcions i celebracions persones molt diverses, des de Serrano Suñer o Carmen de Lirio fins a Semprún, Fernández Ordóñez, Polanco o Lluís Valls-Taberner. Fos quin fos el tema o la naturalesa de l'acte, un dels assistents més assidus era el general Fernández-Monzón Altolaguirre, que estava adscrit a la funció d'enllaç amb els serveis de la CIA a Espanya. Ara acaba de publicar un llibre de memòries, El sueño de la transición. El general Fernández-Monzón fa unes revelacions que tothom s'imaginava, però ara ja són una certesa i no una intuïció o una presumpció. Explica, en efecte, que entre els congressos del PSOE a Tolosa (1970) i a Suresnes (1974), l'almirall Carrero no va parar de donar suport a Felipe González com a nou líder del partit.
L'esquema dissenyat era donar protagonisme als militants de l'interior a expenses de la direcció que, a l'exili, encapçalava Rodolfo Llopis. Carrero va pressionar el president alemany Gustav Heinemann a fi que influís sobre Willy Brandt, líder del SPD i de la Internacional Socialista, perquè designés com a únic interlocutor vàlid el jove sevillà que va aconseguir la secretaria general. El seu pare, durant la Guerra Civil, s'havia passat als nacionals. Van circular també fotos d'ell amb camisa blava als campaments del Frente de Juventudes. El seu sogre era coronel metge militar i regidor de l'Ajuntament franquista de Sevilla, on l'alcalde, també metge, era el facultatiu de capçalera de Carrero Blanco. Felipe sempre ha reconegut amb agraïment que l'hagués escollit com a alternativa i que li hagués proporcionat la legalitat que l'alliberava de la clandestinitat i el lideratge del PSOE. Per la seva banda, Guerra treballava al TEU, la branca teatral del SEU, sindicat únic i oficial de la universitat, i també estava col·locat en la feina de comptar ànecs al Patronat de Doñana. Sembla, per tant, que l'antecedent del CNI (abans Cesid) hagués triat, pilotat i ajudat els que havien de fer el paper de pretesos adversaris.
A la vista de la revolta militar de Portugal, als alemanys els semblava molt bé que la transició consistís a fabricar-se uns adversaris, ajudar-los i vés a saber si finançar-los, per evitar sorpreses o alternatives que no permetessin seguir pagant Valles de los Caídos, fundacions Franco, associacions pronazis o de divisió blava, i tota mena d'intocables exaltacions de la sanguinària dictadura feixista i de sectors capaços de muntar un cop d'estat com el del 23-F. Curiosament, a Suresnes, els candidats a quedar-se la direcció del partit van votar a favor de l'autodeterminació dels pobles d'Espanya de manera que cada nacionalitat pogués establir lliurement les relacions amb els altres pobles. Són dades interessants a la vista de les declaracions conjuntes de González i Guerra sobre el perniciós nacionalisme excloent equiparable a la ideologia nazi que es predica a Catalunya. És que potser quan el nacionalisme és l'espanyol, que es va imposar per les armes de Hitler i Mussolini, és una cosa benèfica i democràtica, o que el colonialisme i l'opressió de la minoria maltractada no és una mostra d'assimilació forçosa i totalitària?
queda clar, DONCS, que les solemnes manifestacions beneïdes com a conclusions en presència de Mitterrand i Brandt a la clausura eren només paraules buides i no es poden invocar quan el cornetí toca el muts i a la gàbia. Tot plegat ho vaig viure des de la perspectiva d'haver connectat amb els sindicats clandestins com a passant del despatx de laboral de Francesc Casares. També des dels EUA, on vaig ser professor d'economia del treball a la Cornell University (NY), vaig demanar ajuts de la central AFL-C10 i del sindicat UAW per als obrers que aquí no tenien ni sindicats lliures ni dret de vaga. També feia gestions via Moviment Socialista de Catalunya amb la CIOSL de Brussel·les. Però eren els alemanys els que més ajudaven als fons de resistència. Recordo un dia que em van citar a dinar a l'aeroport de Frankfurt, anant i tornant el mateix dia, per veure si donaven ajuts, i em vaig trobar a la taula Graedel, el president del sindicat metal·lúrgic. Després de l'operació PSOE, els sindicats catalans es van quedar sense una solidaritat que de sobte s'havia centralitzat a Madrid. El dia que la Generalitat va fer un homenatge fúnebre al difunt Josep Pallach, el president Pujol m'envià a rebre el ministre alemany Matthöffer que venia a l'homenatge en un avió de la Luftwaffe. Vaig anar a l'aeroport acompanyat de Joan Tapia, director de La Vanguardia. I en un moment a part li vaig dir que havíem trobat a faltar la col·laboració de l'SPD, la Fundació Friedrich Ebert i la I.G. Metall. Es va justificar, s'encongí d'espatlles i, amb un copet a l'esquena, em va dir allò de “C'est la vie” i que els canvis havien vingut de molt amunt. Vet aquí!
