Això no ho atura ningú

Més enllà de les intencions autoritàries, fins i tot
de tirada absolutista, hi ha l'estratègia política. Agradi o no agradi als qui n'estan farts o als qui fan servir el pinzell més gruixut, la política arreu del món encara es juga en un tauler. També, encara que sembli mentida, l'aspra política espanyola. I és en aquest tauler d'escacs on juguen Catalunya i Espanya que el govern de Rajoy perd una peça a cada moviment. I queda al davant del món com un jugador arrogant, violent i trampós. Els dos darrers errors han estat de principiant descarat. El document que la policia espanyola va filtrar a El Mundo per desacreditar Xavier Trias pocs mesos abans de les municipals és de jutjat de guàrdia. El document, la policia i El Mundo, no pas Trias. Potser Fernández Díaz, el responsable per acció i per omissió de tots els documents, es pensava que enmig de la pasterada que afecta el seu partit i la família Pujol, aquesta insídia sumaria més que no restaria. Ha restat. Li ha restat l'escassíssima credibilitat que li quedava.
I després diu que no pot venir a Barcelona. El segon error, més immens, ha estat convertir una botifarrada en un acte de sedició. El 9 de novembre a Catalunya serà, com deien els cronistes coents, “la festa de la democràcia”. Sediciosa? Millor. Cau la bola pel pendent, cada dia més grossa. Això no ho atura ningú. Si hi ha policia a la porta de les escoles, els catalans votaran al carrer. O a les parròquies. Se li gelarà el somriure arrogant a la boca, vicepresidenta.