En nom de la llibertat
Les grans paraules sovint amaguen intencions petites. O mesquines. Des que va guanyar les darreres eleccions al Parlament espanyol –i encara més, potser de sempre– el Partit Popular s'ha apoderat de dues grans paraules: legalitat i democràcia. Les ha barrejades intencionadament i les ha confoses fins a l'obscenitat. “Sense lleis, no hi ha democràcia”, repeteixen com una salmòdia obsessiva. Debades altres partits els han replicat una vegada i una altra que la democràcia, segrestada per les lleis, no és democràcia. I encara més en el cas espanyol. Podria arribar a passar, en aquesta Espanya conseqüència d'una mala transició política, que una majoria hagués d'acatar la decisió d'una minoria que no volgués reformar la Constitució, el parallamps més eficaç que mai s'ha inventat per prolongar voluntats minoritàries. Perquè per modificar-ne els aspectes essencials –el més essencial per a Espanya sempre ha estat la integritat territorial– calen dos terços del Congrés i del Senat. En nom de la llei, la mateixa democràcia queda qüestionada.
En nom de la llei també el govern de Mariano Rajoy ha impedit que els catalans puguin exercir un dret col·lectiu que s'atorguen ells mateixos. I que ningú els pot ni concedir ni retirar. Catalunya és un col·lectiu que se sent nacional perquè així ho decideixen els seus representants democràtics. Els agradi o no els agradi, als senyors de les lleis, els parlaments autonòmics són nacionals si així ho proclamen ells mateixos. Perquè, per sobre de les lleis i les constitucions, hi ha la voluntat popular. Més encara, només la voluntat popular pot definir lleis i constitucions. A Catalunya aquesta voluntat popular s'expressa al seu Parlament. I ha estat el seu Parlament, amb una enorme majoria, el que ha aprovat que els catalans poden decidir el seu futur en un referèndum.
En nom de la llei, les institucions de l'Estat han impedit el referèndum que va demanar com a transferència el Parlament de Catalunya. En nom de la llei, també, el Consell d'Estat, el Consell de Ministres i el Tribunal Constitucional han suspès una consulta no vinculant. En nom de la llei, finalment, també el Consell d'Estat, el Consell de Ministres i el Tribunal Constitucional han suspès un procés de participació que alguns membres del govern de Mariano Rajoy havien definit com “una botifarrada”. En nom de la llei, doncs, a Espanya es poden suspendre les botifarrades. En nom de la llei els catalans haurien de renunciar a la pròpia voluntat col·lectiva. En nom de la llei hi ha uns que manen, com a majoria, i uns que queden condemnats eternament, com a minoria, a obeir.
És cert que hi ha dues legitimitats en aparença contradictòries. La que ordena i la que acata. Les dues són democràtiques en el punt de partida. La primera s'expressa al Parlament espanyol. I la segona ho fa al Parlament de Catalunya. El seny ordenador democràtic, doncs, hauria de recomanar que les dues posicions busquessin l'acord. És cert que hi ha una legitimitat democràtica espanyola. Tant com ho és que n'hi ha una de catalana. És normal, doncs, és decent, és democràtic, que les dues miressin de conciliar-se amb respecte. Així ha estat al Canadà. Així ha estat també al Regne Unit.
Com que, en nom de la llei, el govern de l'Estat és un mal govern, perquè no respecta aquesta voluntat democràtica i majoritària dels catalans, ha arribat el moment d'actuar en nom de la llibertat. En nom de la llibertat, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei de consultes. En nom de la llibertat, el govern de Catalunya ha decidit no acatar la suspensió del procés participatiu que va proposar el seu president. En nom de la llibertat més òbvia i primària, centenars de milers de catalans acudiran demà a les urnes. No hi haurà cap llei que ho pugui impedir. I en nom de la llibertat, també, el Parlament de Catalunya podrà proclamar la seva pròpia llibertat. La que no pot quedar supeditada a cap llei. Amén. Un amén dit també invocant serenament la llibertat.
