Murs

Les imat­ges són el record d'una gran il·lusió, i d'aque­lla història avui en fa vint-i-cinc anys, quan Berlín esde­ve­nia cen­tre del món. El mur queia, impul­sat pels desit­jos de lli­ber­tat, però també pels errors dels qui l'admi­nis­tra­ven. Jo mateix feia uns qua­tre mesos havia vist l'enga­nyosa for­ta­lesa del deno­mi­nat “teló d'acer” i aquell 9-N les cròniques dels mit­jans demos­tra­ven la fra­gi­li­tat dels blocs de for­migó i la lleu­ge­resa dels fil­fer­ros pun­xe­guts. Tot, una mos­tra que la volun­tat del poble és molt més que la supo­sada força de l'auto­ri­ta­risme de qui creu manar. Fins els murs més sòlids poden caure qual­se­vol cap­ves­pre.

Segur, qui cons­tru­eix murs, siguin reals o vir­tu­als, sap que tenen data de cadu­ci­tat, per la pròpia incon­gruència que sig­ni­fica inten­tar man­te­nir segres­tada una volun­tat col·lec­tiva. I això no vol dir que sigui fàcil der­ruir-los, quan anys de pany i for­re­llat també han creat com­pli­ci­tats i res­pon­sa­bi­li­tats com­par­ti­des. Encara, dar­rere el mur hi ha històries ager­ma­na­des i fins amors indes­truc­ti­bles. Però l'auto­ri­ta­risme de qui admi­nis­tra el dret de con­questa i l'exces­siva pràctica depre­da­dora ali­men­ten la cai­guda dels murs com a fet neces­sari per a la bona salut democràtica.

Avui, els cata­lans tenim l'ocasió d'enfron­tar-nos al mur que durant tants anys ha frus­trat la nos­tra volun­tat de ser, ele­ment irre­nun­ci­a­ble de la pròpia con­cepció iden­titària, però no sola­ment pel fet de sen­tir-nos cata­lans, sinó pel desig de voler ser lliu­res i escriure el nos­tre futur, un demà que la rea­li­tat con­firma que es basa en l'exer­cici del dret a deci­dir i en la con­fi­gu­ració d'un país emer­gent, modern i soli­dari, en un camí que no podem fer en l'actual Espa­nya de les auto­no­mies, una pro­posta esgo­tada que ha ser­vit men­tre ha ser­vit i que ha esde­vin­gut un mur que cal ender­ro­car.

Ara, la res­pon­sa­bi­li­tat és nos­tra, sola­ment nos­tra. La meva con­tri­bució és el sí i sí, tot i que sem­bla lògic i desit­ja­ble que tots hi diguem la nos­tra, segons ens dicti la pròpia consciència i visu­a­lit­zem el demà col·lec­tiu.