Murs

Les imatges són el record d'una gran il·lusió, i d'aquella història avui en fa vint-i-cinc anys, quan Berlín esdevenia centre del món. El mur queia, impulsat pels desitjos de llibertat, però també pels errors dels qui l'administraven. Jo mateix feia uns quatre mesos havia vist l'enganyosa fortalesa del denominat “teló d'acer” i aquell 9-N les cròniques dels mitjans demostraven la fragilitat dels blocs de formigó i la lleugeresa dels filferros punxeguts. Tot, una mostra que la voluntat del poble és molt més que la suposada força de l'autoritarisme de qui creu manar. Fins els murs més sòlids poden caure qualsevol capvespre.

Segur, qui construeix murs, siguin reals o virtuals, sap que tenen data de caducitat, per la pròpia incongruència que significa intentar mantenir segrestada una voluntat col·lectiva. I això no vol dir que sigui fàcil derruir-los, quan anys de pany i forrellat també han creat complicitats i responsabilitats compartides. Encara, darrere el mur hi ha històries agermanades i fins amors indestructibles. Però l'autoritarisme de qui administra el dret de conquesta i l'excessiva pràctica depredadora alimenten la caiguda dels murs com a fet necessari per a la bona salut democràtica.

Avui, els catalans tenim l'ocasió d'enfrontar-nos al mur que durant tants anys ha frustrat la nostra voluntat de ser, element irrenunciable de la pròpia concepció identitària, però no solament pel fet de sentir-nos catalans, sinó pel desig de voler ser lliures i escriure el nostre futur, un demà que la realitat confirma que es basa en l'exercici del dret a decidir i en la configuració d'un país emergent, modern i solidari, en un camí que no podem fer en l'actual Espanya de les autonomies, una proposta esgotada que ha servit mentre ha servit i que ha esdevingut un mur que cal enderrocar.

Ara, la responsabilitat és nostra, solament nostra. La meva contribució és el sí i sí, tot i que sembla lògic i desitjable que tots hi diguem la nostra, segons ens dicti la pròpia consciència i visualitzem el demà col·lectiu.