anàlisi
El dividend de la pau
Avui fa vint i cinc anys que el món va fer un dels grans salts històrics amb la caiguda del mur de Berlín. Aquest fet culminava uns mesos de revoltes pacífiques contra un sistema que ens semblava indestructible. Per exemple, cinc mesos abans, Wojciech W. Jaruzelski, per aturar la pressió dels sindicat Solidaritat i l'escomesa de Lech Walesa, va fer unes eleccions generals en què l'oposició va obtenir 99 dels 100 escons del Senat. A Txecoslovàquia, un grup d'intel·lectuals liderat per Vaclav Havel va combatre les barbàries de Gustav Husák; i a Hongria, el líder comunista reformista Imre Pozgay va obrir les fronteres perquè els alemanys de la RDA poguessin passar a Àustria i a la RFA. La descomposició del sistema coincidia amb el col·lapse econòmic de la URSS i la impossibilitat de Gorbatxov de seguir l'escomesa que li havia presentat Reagan.
Fracassat el comunisme, es va acabar la guerra freda i, per tant, hom parlava del “dividend de la pau”. És a dir, com que ja no hi hauria enfrontaments, la despesa militar es reduiria considerablement i aquests diners es podrien destinar a millorar les condicions socials. L'article de Francis Fukuyama La fi de la historia i el darrer home, transformat posteriorment en llibre i en una eina de debat molt interessant, va ser famós. I no menys influent va ser l'assaig de Samuel P. Huntington El xoc de civilitzacions, un llibre que, en rellegir-lo actualment, ens dóna molta llum sobre el que passa. Malauradament, avui ningú ja no veu possibilitats de recuperar l'esperança del dividend de la pau, i més aviat tenim evidències clares que, a més del xoc de civilitzacions (un fenomen modern), ens tornem a encaminar cap a un nou model de guerra freda.
El que hem après de la desfeta que culmina amb la caiguda del mur de Berlín és que per més poderosa que sigui la maquinària militar, les societats oprimides acaben guanyant la llibertat. I si és en un context de crisi moral i econòmica, l'esfondrament és més ràpid. L'autoritarisme i la corrupció, juntes, són un còctel letal. L'Estat espanyol té mes de 130 causes obertes per corrupció i 1.900 imputats que, en més o menys intensitat, afecten tot l'arc polític parlamentari, els dos sindicats majoritaris, la patronal, la casa reial, la judicatura... Fins i tot la premsa estrangera es fa ressò d'aquesta descomposició i alguns hi veuen possibilitats de col·lapse institucional.
Al mes passat, per encàrrec de la Universitat de Granada, l'empresa Datacom va fer una enquesta a Andalusia per copsar-ne l'estat social sobre la corrupció, després de tants casos, i especialment quan faltaven pocs dies per la descoberta de la trama Púnica i les targetes de Bankia. El 65% dels enquestats demanen mà dura amb els corruptes i exigeixen als partits polítics que expulsin aquells sobre els quals hi hagi, simplement, indicis de corrupció. Però hi ha una part curiosa que mostra els valors de la societat: el 34 % dels enquestats admeten que utilitzarien targetes de crèdit en negre, com les de Bankia, si la seva empresa els la facilités. La corrupció i l'apropiació són dues activitat pernicioses per la democràcia que haurien de tenir un rebuig social més gran.
Ara hem descobert que el Senat i el Congrés dels Diputats oferien talonaris perquè ses senyories viatgin sense cap mena de control ni explicació. Ho hem descobert perquè el president d'Extremadura va fer 32 viatges a les Canàries i el diputat per Terol Carlos Muñoz també ha dimitit per haver viatjat a Canàries a càrrec del Congrés i, com sembla i és més sorprenent, per fer les mateixes gestions.
Deixin-me acabar amb una nota positiva. En la mateixa enquesta de la Universitat de Granada es detectava que el 30% dels andalusos serien partidaris de la secessió catalana si la Generalitat declara unilateralment la independència. Avui és un bon dia per tornar a fer caure murs.