El llop

Estic dempeus aplaudint la superba interpretació de Lluís Homar del clàssic d'Àngel Guimerà Terra baixa. L'Homar i en Pau Miró s'han arremangat per adaptar un text als nostres dies que permet a Homar posar-se en la pell i en la veu d'uns personatges que connecten amb el més íntim de tots i cadascun dels que som al teatre. Personatges que transiten per una escenografia, una llum i un so que et capbussen en una realitat intensa, concentrada, angoixant i sorprenentment pròxima que t'abraça. Aplaudeixo un exercici de teatre integral, en estat pur. Em rendeixo a l'esforç per acostar al públic un text que t'atrapa, que no et deixa indiferent i que, si volen, amb tot el simbolisme permet paral·lelismes. Tenia un professor de literatura a l'institut que quan ens donava un text per treballar-lo ens deia que, si les hi argumentàvem, totes les interpretacions eren bones. Mentre aplaudeixo penso que Sebastià, que és l'amo de tot el que es belluga a la Terra Baixa, representa l'Estat espanyol, que diu que estima Marta des de fa anys però que de tant que l'estima, l'ofega i la maltracta. És una possessió que no té ni vot ni veu. Marta és Catalunya, sotmesa a una relació que no porta enlloc, amb una autoestima baixa, sent que li han robat l'ànima. La força per trencar les cadenes només la hi pot donar Manelic, la societat catalana. Un pastor ple de virtut que, al principi, és tot innocència i ingenuïtat. Viu entre atemorit i agraït per l'acció de l'amo. Ell, que ja va matar un llop fa temps –el franquisme–, es deixa ensarronar per amor. Observant aquest trio, la Nuri, que, com Òmnium i l'ANC, s'ho mira amb els ulls de qui treballa des de baix perquè la relació de Manelic i Marta pugui reeixir lluny d'una terra marcada per la hipocresia i la corrupció. No en va confia que Manelic davant dels fets trobarà la força necessària per enfrontar-se al sinyor. Homar deia en una entrevista que defensa que el teatre és necessari i útil. Deu ser per això que encara tremolo després de sentir i entendre el crit: “He mort el llop!”