Desconcert

Aquests últims dies he tingut la paciència de llegir-me els articles d'aquesta premsa de Madrid que alguns qualifiquen de cavernícola. Déu me'n guard d'utilitzar un adjectiu tan modern per definir-la.

El que més m'ha cridat l'atenció és que entre els columnistes hi ha desconcert a l'hora de qualificar els resultats de la consulta. Per a alguns va ser un fracàs sense precedents que demostra que l'independentisme és cosa de quatre taral·lirots. Per a altres va ser un èxit sense precedents que esquerda irreversiblement la unitat nascuda l'any 1492 (és a dir, quan Portugal també formava part d'aquesta indissoluble nació espanyola). Tan difícil es posar-se d'acord? Jo crec que aquesta aparent divisió d'opinions s'explica pel fet que la consigna va arribar de dos negociats diferents. Que això no és possible? Els poso un exemple: ja han vist que és molt fàcil que el màxim responsable polític d'un govern com per exemple el de Madrid, en mans del PP, no s'assabenti durant anys de les magarrufes de qui era la seva mà dreta. Una ignorància molt estesa, sembla.

Però no s'enganyin: la divisió d'opinions només és aparent. Perquè en el que sí que hi ha un acord tertulianesc total és que Catalunya pertany a Espanya i que no s'ha de cedir ni un pam. Ara seria el moment del pacte, però a mi m'estranyaria molt que Espanya, no importa qui governi, s'hi avingués. Només de veure com algunes autoritats espanyoles menystenen els votants de diumenge, quan aquest acte es va fer gràcies a la voluntat d'un poble i malgrat els obstacles, ja podem endevinar per on aniran les coses.

Els troglodites reclamen venjança, que hi hagi un càstig. Volen sang. Un escarment per a tots aquells que van fer possible que més de 2,3 milions de catalans s'expressessin en llibertat. És el que passa quan la política es practica a l'espanyola, no com un joc de pactes, sinó com a vencedors i vençuts.