El problema

Com que no hi ha polític que no digui que s'ha de bus­car una solució, ara resulta que, men­tre la solució no es trobi, Cata­lu­nya és un pro­blema. Això no vol dir, és clar, que no sigui també mol­tes altres coses. Segons amb quin polític par­lis, Cata­lu­nya és també una comu­ni­tat, una regió, un país, una nació o un futur estat. El pro­blema comença quan els polítics s'ado­nen que entre aquells que pen­sen que Cata­lu­nya és una comu­ni­tat o una regió, com a màxim, alguns –i encara no tots– estan dis­po­sats a accep­tar que és també un país, men­tre que per a aquells que diuen que Cata­lu­nya és una nació o un futur estat, accep­tar que és també un país no és un acord de màxims, sinó de mínims. La solució, doncs, seria que tots els polítics accep­tes­sin que Cata­lu­nya és un país, si no fos que al món hi ha també molts altres països. A la Cata­lu­nya del Nord hi ha, per exem­ple, el País de Feno­lleda. I Andorra o la Vall d'Aran són també dos països del Piri­neu. No ens va bé. Massa petits. I, a més, país és una paraula tan gas­tada que no ens ser­veix. N'hi hau­ria prou anant un xic cap al sud per com­pro­var in situ que hi ha llocs on aquesta paraula espanta. És per això que València pot ser una regió o una comu­ni­tat, però un país no. Res a veure amb el que passa, posem-hi, al País Basc, on tot­hom pot dir que és un país encara que se sigui amic íntim d'en Wert. Cata­lu­nya, men­tres­tant, con­ti­nua essent un pro­blema. Alguns his­to­ri­a­dors benin­ten­ci­o­nats han recor­dat que, temps era temps, va ser un Prin­ci­pat. Dir-ne Prin­ci­pat podria ser una solució si no fos que també ho és Andorra (i encara, Astúries; però això, avui, en aquests dies post-9-N, als cata­lans ens agafa molt lluny). Ja veuen, doncs, que deci­dir-ho comença a ser com­pli­cat. Què podem ser? No ho sabem. I ho hauríem de resol­dre perquè, com la gent, també els ter­ri­to­ris en gene­ral són alguna cosa. Podria ser una vall, si no fos que a Cata­lu­nya també hi ha mun­ta­nyes (a la Cer­da­nya també n'hi ha, però sem­bla que això als cer­dans no els amoïna). Últi­ma­ment hi ha a qui se li ha acu­dit que, ja que no sabem què som, la solució és que ho triem entre tots. Però això no agrada a tot­hom. Agrada tan poc, de fet, que n'hi ha que han posat el crit al cel només de sen­tir-ho. “¿Com volen deci­dir el que són, si Cata­lu­nya és també casa meva?”, ens han dit. “Casa teva?”, hem dit. “Sí. I també vos­tra, la casa de tots”, ens han con­tes­tat. I és així com els cata­lans hem des­co­bert que això és molt més gros, tan gros que ara també podem dir que Cata­lu­nya és un imperi sense ni tan sols voler-ho.