Periodisme

Vaig conèixer la peri­o­dista Mònica Ber­nabé a Mataró, a l'edició mares­menca d'El Punt. Tots dos ens havíem d'encar­re­gar de la infor­mació local de la ciu­tat. Ella tenia una mor­da­ci­tat encan­ta­dora i quan trac­tava amb els poders locals ho feia amb la distància crítica i la pre­venció irònica que els peri­o­dis­tes hauríem de tenir sem­pre cap als poders de tota mena, petits, grans o mit­jans. I tenia alhora un nervi inquiet cap al món asso­ci­a­tiu que la va fer con­nec­tar de seguida amb els sec­tors més dinàmics de la soci­e­tat civil mata­ro­nina. La seva passió, però, ja era l'Afga­nis­tan. Hi havia anat un any i n'havia tor­nat amb un repor­tatge espec­ta­cu­lar sobre la situ­ació de la dona al país en mans dels tali­bans. No es va que­dar aquí. Va fun­dar una asso­ci­ació pels drets de les dones a l'Afga­nis­tan (Asdha), i hi va viat­jar contínua­ment fins que s'hi va que­dar a viure per man­te­nir una intensa acti­vi­tat en suport de les dones d'aquell país.

Ara, amb el fotògraf Ger­va­sio Sánchez ha publi­cat el lli­bre Dones Afga­nis­tan i algu­nes de les foto­gra­fies que il·lus­tren el tre­ball s'expo­sen aquests dies al Palau Robert de Bar­ce­lona. Les dones retra­ta­des apa­rei­xen al cos­tat d'un text breu, fred i con­tun­dent com un cop de puny a l'estómac, que explica la història de cadas­cuna: casada amb 13 anys amb l'home que va pagar diners per ella, empre­so­nada per haver tin­gut rela­ci­ons fora del matri­moni, vio­lada, vexada, empo­brida, muti­lada física­ment o bé en el seus som­nis i pro­jec­tes vitals. Poques ves­tei­xen el burca. La majo­ria mos­tren al des­co­bert ros­tres d'una tris­tesa serena i endu­rida. En algu­nes esce­nes, el con­trast de la vita­li­tat dels colors i tei­xits de la cul­tura afga­nesa amb els tene­bro­sos epi­so­dis que han pas­sat les pro­ta­go­nis­tes pro­du­eix un efecte d'irre­a­li­tat. El pro­blema no és el burca, sinó un mas­clisme cul­tu­ral que con­si­dera les dones mer­ca­de­ries que es poden com­prar, ven­dre, usar, col­pe­jar i llençar i que, amb inten­si­tats i for­mes diver­ses, no és exclu­siu de cap cul­tura.

No totes són històries tris­tes. Una de les dar­re­res imat­ges és la de Sham­sia Has­sani, una jove de nervi inquiet que es dedica a pin­tar gra­fits per les parets de Kabul. Amb l'esprai a la mà i el hijab al cap, la Sham­sia mira a la càmera des­a­fi­ant poders i pre­ju­di­cis de tota mena. L'expo­sició ens ha por­tat la Sham­sia fins a davant dels nos­tres ulls amb la força de les veri­tats fre­des i con­tun­dents. La Ber­nabé no ha dei­xat mai de fer peri­o­disme.