Diumenge 9

Vuit dies després del radi­ant 9-N la
festa encara dura, quan guar­dem
les imat­ges d'una jor­nada sin­gu­lar, de les que dei­xen pòsit en l'arxiu de la memòria col·lec­tiva. I, segur, molts tenim prou emo­ci­ons i/o anècdo­tes per triar com a emble­mes del prop­pas­sat diu­menge. Per­me­teu-me, doncs, fer-vos partícips de les meves qua­tre imat­ges de referència.

Pri­mera. Quan fal­tava molt poc perquè les agu­lles del rellotge mar­ques­sin les nou del matí hi havia una expec­tació con­tin­guda en tot el col·legi i una llarguíssima cua davant la porta d'entrada. De cop, una veu potent exclamà “són les nou; comença la votació!”, i ales­ho­res esclatà un gran aplau­di­ment, pro­ta­go­nit­zat pels volun­ta­ris i tota la cua de futurs votants. Prop meu, algú digué: “És la pri­mera vegada que veig tota la gent aplau­dint en començar una votació.”

Segona. Les cares som­ri­ents de la gent, que es feli­ci­tava i donava les gràcies als mem­bres de la mesa en una com­pli­ci­tat com­par­tida. Es res­pi­rava que l'estàvem fent grossa i que aquell gest entrava a la història. Us ho asse­guro, vaig veure qui ini­ci­ava con­ver­ses invo­cant fami­li­ars des­a­pa­re­guts i qui plo­rava d'emoció.

Ter­cera. Era sor­pre­nent la quan­ti­tat de nens i nenes que acom­pa­nya­ven a votar els pares i avis, com una manera dels pro­ge­ni­tors de voler-los ins­criure en aquell racó de la memòria que els per­metrà dir, quan siguin grans i siguem lliu­res, allò de “jo també hi era, aquell dia”.

Quarta. Quanta i quanta gent es foto­gra­fi­ava en el moment de votar i, a més, pre­nia ins­tantànies dels col·legis i de les cues. Fins vaig con­tem­plar una família nom­brosa reu­nida davant una urna fent-se una foto­gra­fia con­junta de les tres gene­ra­ci­ons que la for­men. Tal­ment, una imatge per recor­dar.

Durant la set­mana, agents de l'ordre i la llei, amb cara de tres pams, ens han recor­dat des de l'Espa­nya pro­funda que tot ha estat no res i que qui mana té drets adqui­rits de dis­po­sar del nos­tre cos i de la nos­tra ànima. Il·lusos. No saben que això no té atu­ra­dor i que la seva acti­tud mal­des­tra no pot segres­tar l'ale­gria.