Si no et puc enviar els tancs...

Entre l'àmplia oferta de línies interpretatives de l'anomenat procés sobiranista, un tret comú plana en el bàndol català: la sorpresa davant de la resposta/no-resposta del senyor Rajoy i dels seus adlàters, davant les continuades –i, per molts, legítimament discutibles– requestes i requeriments del senyor Mas, i els corresponents adlàters.

Aquest cronista va viure catorze anys a la més profunda de les Castelles, la que els informats saben que és la matriu d'Espanya, fins al punt que sovint tirem de sinècdoque i diem castellans per referir-nos als espanyols en conjunt. Els castellans són molt sofisticats en les manifestacions filosòfiques i artístiques de la mística i l'ascètica, en l'elaboració del vi negre, en l'estudi i la pràctica de la retòrica clàssica. En altres matèries semblen preadolescents al pati del col·le. En quines? En el contrast d'opinions. Hi ha qui diu que els ve dels temps en què van expulsar els jueus i els moros; el fet és que si no és que si no els hi obliga una força superior a la seva, els castellans es mostren incapacitats per admetre les raons dels altres. Fins i tot per admetre que algú pugui tenir una opinió diferent de la seva
i no ser un pertorbat o un criminal
assedegat del més deliberat afany destructiu.

A partir d'aquí és possible i es justifica qualsevol solució, fins les extremes, assimilades amb la ineludible necessitat de salut pública i d'obligació moral. Una instància superior, absoluta, insta el pròcer castellà a imposar els seus punt de vista, criteri i solució, i el qui s'hi oposa és un psicòpata i un delinqüent. I davant d'un criminal no hi ha possible tebior ni marge de relativitat, cap dubte ni tan sols.

Fa quasi trenta anys, en exercici generacional de rebuig a la imposició dels poderosos, vaig ser dels qui va signar manifestos i va anar a manifestacions contra l'ingrés d'Espanya a l'OTAN, i vaig votar no en el referèndum. No em sento equivocat sobre aquells principis –les meves idees sobre el sistema capitalista no s'han refredat amb el pas del temps, més aviat al contrari–, però pel que fa a l'estratègia, sort que Espanya és dins de l'OTAN, sort que les decisions sobre els moviments reals de l'exèrcit no es prenen als quarters ni a Madrid sinó a Brussel·les, i que està estipulat que no es poden utilitzar les forces contra la població del mateix territori de l'OTAN.

Perquè si no fos així, que no dubti ningú que els tancs haurien entrat per la Diagonal, i no ara, sinó potser ja el 2010, després de la reacció ciutadana davant de la broma de l'Estatut. Com que no poden fer-ho, ni poden donar una resposta política perquè, com s'ha dit, això comportaria una renúncia de principis, ho han fiat tot a la sortida legal, sense que sembli que els importi que d'aquesta manera posen en evidència la falta d'independència dels altres poders de l'Estat, i la seva escandalosa supeditació al poder executiu: escandalosa, ofensiva, il·legal i contrària a la Constitució.

Que el senyor Rajoy no té respostes, es diu? I tant que en té; però no són les que espera el negociador català. Aquí no hi ha res a discutir ni a pactar, i si no et puc enviar els militars perquè no tinc capacitat per fer-ho, ni la Guàrdia Civil amb Jeeps i metralladores perquè –mala llet– a Europa em dirien que sóc un salvatge i encara m'ho hauria de menjar amb patates, t'enviaré els jutges. Estem en guerra, i per sort no és una guerra amb trets i míssils, sinó amb sentències judicials. Encara que em sembli un insult a la intel·ligència, una pèrdua de temps i un ridícul davant del món més avançat, m'ho estimo més que ser bombardejats.

Entretant, em sorprèn que a Catalunya sorprengui tant la resposta del govern espanyol, m'estranya la consternació davant de les mostres d'afecte rebudes des de l'altra banda de l'Ebre i el Cinca, davant de multituds que xiulen enfervorides quan el pepero de torn pronuncia la paraula Catalunya. Tot plegat mostra que potser sí que es tracta de dos països diferents, i la lògica més elemental reclama que faci, per tant, cadascú la seva via.