Votar pels pares

Fa vuit dies Jordi Creus va publi­car en aquest diari un arti­cle emo­tiu que començava així: “He votat per tu, pare”. I a con­ti­nu­ació dibui­xava el per­fil d'un home que havia per­dut la guerra i que havia tin­gut la desgràcia de morir poc abans que Franco. L'expli­cació que fa Jordi Creus del seu vot és de caire per­so­nal per res­ca­ba­lar la memòria del pare dels anys d'humi­li­ació i pati­ment, però Creus (de Tremp) és his­to­ri­a­dor i dibuixa un per­fil del pare que és també el retrat de tota una gene­ració vençuda, empo­brida i emmu­dida.

El mateix dia 9 vaig pre­sen­ciar vots de per­so­nes que en una mà duien el sobre i a l'altra el retrat dels pares. I a mesura que han anat pas­sant els dies he anat sabent de més gent que es va emo­ci­o­nar amb el record de fami­li­ars difunts en un ins­tant que con­si­de­ra­ven solemne, trans­cen­dent. També Manuel Cuyàs con­fes­sava en aques­tes pàgines que s'havia mudat per anar a votar en nom seu i del seu pare.
Seria interes­sant ana­lit­zar com la figura dels pares s'ha anat este­nent i quasi gene­ra­lit­zant en les endre­ces de lli­bres, pel·lícules, tesis doc­to­rals i pre­mis de diversa mena, però la dedi­catòria que comento és d'una altra mena, és íntima i sovint callada, fonda com un deute moral.

Bar­re­jar sen­ti­ments i política és perillós, pro­voca enganys, auto­en­ganys i desen­ganys. Però la raci­o­na­li­tat tam­poc ho explica tot, perquè els sen­ti­ments aca­ben decan­tant els resul­tats d'unes elec­ci­ons. El referèndum escocès va estar mar­cat per un intens esforç de les dues ban­des per cap­ti­var i seduir l'altra. Aquí, en canvi, la gran il·lusió per anar-se'n topa amb parau­les agres, ame­na­ces i tics inqui­si­to­ri­als. La distància cada dia és més insal­va­ble, i l'entu­si­asme d'una nova aurora arriba també als difunts en forma honorífica, com una invi­tació retro­ac­tiva a la festa. Com vaig sen­tir diver­ses vega­des el dia 9, votem per la dig­ni­tat dels vius i dels que ens han pre­ce­dit.