Prostitució i escàndol

Aquests últims dies s'ha par­lat molt de la pros­ti­tució exer­cida en ple Raval, a l'aire lliure i, lògica­ment, en hores noc­tur­nes. Temps enrere, l'atenció va recaure sobre la pros­ti­tució a peu de car­re­tera, que con­ti­nua exis­tint, però que ja no cons­ti­tu­eix –sem­bla– un motiu d'alarma social. El deto­nant de la pros­ti­tució als car­rers del Raval de Bar­ce­lona va ser el repor­tatge que van ofe­rir diver­sos dia­ris. Es tracta d'un tema polèmic i, al mateix temps, cíclic. Rea­pa­reix cícli­ca­ment i sem­pre ho fa acom­pa­nyat d'escàndol. Escan­da­litza que hi hagi per­so­nes que venen el seu cos. La resta –tot el que hi ha al dar­rere de fet– no sem­bla que interessi gaire. Segons uns, aquesta pulsió que ali­menta l'ofici més antic del món és pre­sump­ta­ment inex­tir­pa­ble. I el màxim que es pot fer és regla­men­tar-lo, en honor del bé públic. Per altres, en canvi, el que cal­dria és extir­par el pro­blema de soca-rel. Però no expli­quen com. I no ho expli­quen perquè no saben què va ser pri­mer, si l'ou o la gallina. Si no hi hagues­sin pros­ti­tu­tes, no hi hau­ria cli­ents, diuen uns. Pena­lit­zem, doncs, les pros­ti­tu­tes. Altres, al revés! Si no hi hagues­sin cli­ents, no hi hau­ria pros­ti­tu­tes. Pena­lit­zem els cli­ents. És el que s'ha fet a Suècia fa poc, però sense els resul­tats que espe­ra­ven. No fun­ci­ona. Jo diria que s'ha pro­vat tot. Ja en el segle XVIII, Ber­nard de Man­de­vi­lle va publi­car l'opus­cle Una modesta defensa de los bur­de­les públi­cos, en el qual pro­po­sava obrir cent cases de pros­ti­tució lega­lit­zada, que dona­rien tre­ball a «mil damas de mora­li­dad laxa». En la mateixa línia, els pio­ners de l'uti­li­ta­risme modern –Bent­ham, Stu­art Mill i d'altres– oscil·laren entre pro­pos­tes de regla­men­tació i d'edu­cació. Els resul­tats sem­pre han estat escas­sos.

En l'actu­a­li­tat, diria que el feno­men és encara més com­plex. En pri­mer lloc, perquè no hi ha un únic model o nivell de pros­ti­tució, sinó diver­sos. El més freqüent (i també el més greu) és el que prové de les situ­a­ci­ons mar­gi­nals: immi­gració il·legal, penúria econòmica, dro­go­ad­dicció i explo­tació per part de pro­xe­ne­tes ben orga­nit­zats. L'altre nivell, força freqüent, és el de les cases de pros­ti­tució, en les quals la pros­ti­tució s'exer­ceix amb unes cer­tes garan­ties de «tre­ball permès» i con­trac­tual. Però hi ha també la pros­ti­tució de luxe. Les pros­ti­tu­tes que exer­cei­xen com a dames de com­pa­nyia de polítics i d'homes de negoci i altres casos simi­lars. Es tracta d'un ven­tall molt ampli que arriba, segons com es miri, a deter­mi­nats pro­gra­mes tele­vi­sius, de color rosa, on les rela­ci­ons afec­ti­ves i fins i tot sexu­als són aire­ja­des de manera mer­cenària.

Davant d'aquesta com­ple­xi­tat, és molt clar que les acti­tuds maxi­ma­lis­tes –de tolerància màxima o bé, a l'altre extrem, d'abo­li­ci­o­nisme radi­cal– no ser­vei­xen de res. Igno­rar la rea­li­tat és d'hipòcri­tes. Entre aques­tes acti­tuds que vore­gen la hipo­cre­sia cal comp­tar-hi el femi­nisme radi­cal, que es limita a defen­sar una part molt petita de l'ampli espec­tre, posant l'accent en la dona com a tal, que no ha de ser con­si­de­rada sim­ple­ment un «objecte»; i això, mal­grat que és veri­tat, és poc. Si cal posar el crit al cel, posem-lo, abans que tot, con­tra els explo­ta­dors i bene­fi­ci­a­ris de la pros­ti­tució, és a dir: con­tra totes les for­mes de pro­xe­ne­tisme, les quals ja dis­po­sen d'una llei penal, però que s'aplica molt poc. I, a con­ti­nu­ació, estu­diem a fons les cau­ses que por­ten a la pros­ti­tució: immi­gració, pobresa crònica, mares sol­te­res, cul­tu­res mar­gi­nals, i manca de llocs de tre­ball. Sense per­dre de vista que un nom­bre crei­xent de pros­ti­tu­tes rei­vin­di­quen l'ofici més antic del món com un tre­ball que pro­cura a la soci­e­tat del benes­tar un equi­li­bri en les rela­ci­ons huma­nes. Són les ano­me­na­des pro­fes­si­o­nals del sexe (o de l'amor), que llui­ten per obte­nir un salari mínim i una segu­re­tat labo­ral d'acord amb l'ofici. És un altre aspecte a tenir en compte, ja que en alguns llocs la pros­ti­tució que escan­da­litza ha dis­minuït nota­ble­ment. El que passa és que el mora­lisme regres­siu es resis­teix a reconèixer el fet i és al·lèrgic a qual­se­vol tipus de reco­nei­xe­ment «ofi­cial».

Vist des d'una pers­pec­tiva evangèlica, no es pot obli­dar que l'acti­tud de Jesús és exem­plar i ori­en­ta­tiva. «Les pros­ti­tu­tes us pas­sa­ran al davant en el regne de Déu.» L'exe­gesi actual i la teo­lo­gia de l'alli­be­ra­ment ente­nen que el regne de Déu comença a la terra. És un regne de justícia. A par­tir de la idea que Déu és Pare, cal enten­dre que el que no vol Déu és el sofri­ment dels seus fills. Escan­da­lit­zar-se és afe­gir més dolor i més ver­go­nya a un món on hi ha casos molt heroics i exem­plars.