Paco Ibáñez

En conèixer la notícia que Paco Ibáñez ha fet vui­tanta anys m'ha envaït una sen­sació de feli­ci­tat abso­luta i m'han entrat unes ganes impa­ra­bles de posar-me a rees­col­tar algu­nes de les seves cançons. Res a veure amb la nostàlgia, si més no, amb la nostàlgia entesa com un enyo­ra­ment pel país i els anys pas­sats. Al con­trari, a mesura que, amb la veu de Paco Ibáñez, recu­pe­reu els tex­tos dels poe­tes Góngora, Que­vedo, Hernández, Felipe, Celaya, Lorca, Neruda, Goy­ti­solo, Alberti, Yupan­qui, Pi de la Serra, Bras­sens..., pro­veu-ho, us irromprà la nostàlgia del pre­sent que estem fent i del futur que és pos­si­ble.

Ell no ho sap, però en home­natge a la con­tri­bució que Paco Ibáñez ha fet a la for­mació de l'espe­rit crític i de l'ànima lli­bertària d'unes quan­tes gene­ra­ci­ons, inclosa la meva, li he dedi­cat un dia sen­cer de la meva vida pri­vada. No es tracta d'un gest estrambòtic. Actu­al­ment és nor­mal i usual dedi­car un dia a l'any a alguna causa o a algun pro­hom. Així, jo l'he dedi­cat a Paco Ibáñez: li he escol­tat les cançons, n'he con­sul­tat la bio­gra­fia, he lle­git el que d'ell n'han dit i el que ell mateix ha res­post en entre­vis­tes. El resul­tat: una injecció de vida i un retorn al sen­tit comú. Pro­poso que als ins­ti­tuts d'ense­nya­ment mitjà es dedi­qui un dia a l'any a Paco Ibáñez. Pot­ser alguna gent no ho sap, però Paco Ibáñez viu a Bar­ce­lona, de manera esta­ble, des de fa dues dècades. Des de sem­pre, Paco Ibáñez ha mos­trat públi­ca­ment la seva com­pli­ci­tat amb la causa cata­lana, amb el dret a deci­dir. Però aquest país tan erràtic que es diu Cata­lu­nya, pro­ba­ble­ment, en aques­tes hores prèvies a l'acom­pli­ment de la pro­fe­cia, va fluix de gen­ti­lesa. Des­co­nec per què, en el Con­cert per la Lli­ber­tat (camp del Barça, 2013), Paco Ibáñez no hi era. El vam tro­bar a fal­tar. Són absències o des­cuits que no ens podem per­me­tre. Per molts anys, Paco Ibáñez.