Allò nou que ha de néixer

Sem­bla que som en temps de mudança. Mudança política i econòmica i, per tant, de la política econòmica. L'ortodòxia està a l'Estat espa­nyol for­ta­ment qüesti­o­nada, i no en man­quen motius; aquest fet, però, no fa bona qual­se­vol alter­na­tiva subs­ti­tu­tiva. D'aquí que cre­gui que aquells que impul­sen els can­vis, i que no comp­ten de moment amb altre actiu que el de la seva cre­di­bi­li­tat per­so­nal que els dis­tin­geix de la “casta”, s'hagin de pen­sar molt què pro­me­ten. Tenir fins ara ins­pi­ra­dors ideològics –politòlegs de sofla­mas està bé, és un màrque­ting polític més, però això no els fa dife­rents d'altres–. Quan hom es com­pro­met a un mani­fest de pro­pos­tes con­cre­tes, toca posar negre sobre blanc perquè allò que es com­pro­meti es faci. Alerta, doncs. Cal finor.

Una de les coses que s'addu­ei­xen con­tra el sis­tema econòmic actual, que amb la crisi tant ha poster­gat el benes­tar de la població més fràgil, és l'explo­tació a què sot­met el sis­tema –sem­pre, en genèric– les parts més febles de la soci­e­tat. Un exem­ple és el que recull la pel·lícula de Dos dies i una nit, glos­sada per molts crítics anti­sis­tema. La seva nar­ra­tiva és la d'aque­lla tre­ba­lla­dora que es vol (i ho neces­sita econòmica­ment i clínica­ment) rein­cor­po­rar a l'empresa després d'una baixa per depressió i es troba que els com­panys s'han habi­tuat a fer la feina que ella abans feia a canvi d'un plus de tre­ball que cobren com a paga extra. I l'empre­sari li plan­teja que ell no té cap pro­blema a recon­trac­tar-la... si con­venç els seus catorze com­panys que renunciïn a l'extra (que tots tenen ja assig­nada a una “neces­si­tat” pròpia) per fer-li lloc. Uns diuen: la tesi de la pel·lícula és la soli­da­ri­tat en el repar­ti­ment del tre­ball dels guanys de pro­duc­ti­vi­tat cap al tre­ball a temps par­cial si ho gene­ra­lit­zem. Bé. La noia no se'n surt. La soli­da­ri­tat, només de paraula, s'esva­eix. Però fixem-nos que l'empre­sari no fa altra pro­posta que inter­na­lit­zar el con­flicte: el cost d'opor­tu­ni­tat, l'alter­na­tiva per­duda, la paga extra, esdevé con­flicte entre els pro­pis tre­ba­lla­dors, la major part d'ells (alerta: excepte els que com­pa­ti­bi­lit­zen els seus sala­ris amb ingres­sos a l'eco­no­mia sub­mer­gida) en situ­ació prou precària. Notem també que en cap moment es plan­teja tre­ba­llar millor per aba­ra­tir preus, poder incre­men­tar el volum de ven­des i així fer pos­si­ble la cre­ació del nou lloc de tre­ball. Tema, per tant, resolt no sé si d'acord amb el sis­tema (mos­trar la duresa de les deci­si­ons que toca pren­dre) o anti­sis­tema (la noia ni tan sols en el fracàs pensa en la pos­si­bi­li­tat de sin­di­ca­lit­zar-se); segur, però, que es resol “fora” del sis­tema.

Alguns diran que un exem­ple d'eco­no­mia glo­bal pro o anti­sis­tema, ens el dóna la valo­ració que es pot fer de l'explo­tació de l'empre­ne­dor que crea ocu­pació, ell gua­nyant 10 sobre la base de pagar 2 al tre­ba­lla­dor. Tre­ba­lla­dor, però, que en l'eco­no­mia del món emer­gent en què abans tre­ba­llava, cobrava 1! El pobre està millor, i el ric encara molt millor. Tots dos millo­ren. Es jus­ti­fica el canvi? Li dema­nem al pobre en quina de les dues situ­a­ci­ons vol viure? De nou: quin és l'impe­ra­tiu moral que pot supe­di­tar aquest win to win per una funció de benes­tar con­junta que deci­deixi sobre els límits de la desi­gual­tat? Qui con­si­dera això explo­tació es refe­reix sovint al fet d'ator­gar a un salari que és infe­rior al que “es mereix”, que no pot ser sinó el valor de la pro­duc­ti­vi­tat a la qual con­tri­bu­eix (el valor del pro­ducte en la con­tri­bució addi­ci­o­nal que fa el tre­ba­lla­dor). Tan­ma­teix, altra vegada notem que aquest prin­cipi, prou cohe­rent amb l'eco­no­mia de mer­cat (teo­rema d'Euler, se'n diu), ens diria que en una situ­ació de demanda estan­cada o d'oferta tec­nològica­ment de baixa pro­duc­ti­vi­tat, el dife­ren­cial retri­bu­tiu no que­da­ria min­vat. Ima­gi­neu la temp­tació, posem que per Tots Sants, o en el “Dia de la Mare”, de reforçar con­trac­ta­ci­ons pun­tu­als de mà d'obra amb aquest acord retri­bu­tiu: el que sigui l'aug­ment de rams venuts gràcies a la plan­ti­lla ampli­ada, pel preu vigent a la flo­ris­te­ria. Seria això explo­tació?

En resum: si quel­com nou ha de néixer quan la vella política econòmica no acaba de morir (de fet s'hi resis­tirà!), les pro­pos­tes dels impul­sors d'alter­na­ti­ves econòmiques (que n'hi ha) se les han de pen­sar molt. Sense hoo­li­gans. Recor­dant que seran jut­jats pel seu com­pli­ment. Altra­ment seran també “casta”, per nova que sigui l'apa­rença.