Opinió

La tardor a París

Hi ha alguna cosa de modianesc, en aquesta reconciliació meva amb l'autor: havia de trobar una obra d'ell, a preu de saldo, a la seva ciutat d'adopció

He passat dos dies i mig a París, acompanyat de la meva filla. Un breu viatge que tenia, per a mi, alguna cosa de simbòlic: el fill gran ja no té gaire interès a acceptar les meves esporàdiques invitacions viatgeres (és llei de vida, i ell ha trobat millor companyia que la meva), i la petita –disset anys– encara segueix, sobretot si es tracta d'un lloc com París. Però això s'acaba, i cal aprofitar-ho. A mesura que un es va fent gran, s'ha d'aprofitar cada oportunitat, perquè tot, absolutament tot, s'acaba. D'altra banda, si escric que ha estat un viatge simbòlic, és perquè tinc la pretensió, potser vana, que, quan la meva filla pensi en mi un cop jo ja no hi sigui, recordarà aquest segon –brevíssim– viatge parisenc que vam fer plegats un dia.

La tardor, a París, té, com aquí, aires de bonança: cap indici de clima continental. Com que el nostre hotel era a tocar de l'ajuntament, les primeres hores vam dedicar-les a passejar per la rodalia de Notre-Dame. A la riba esquerra del Sena, en una de les poques parades de bouquinistes que vam trobar obertes a aquella hora del migdia de divendres, vaig adquirir una novel·la de Modiano: De si braves garçons (1982). He estat crític amb el premi Nobel al francès. Com ho he estat amb la majoria de nobels de literatura recents, amb excepció del de Vargas Llosa. Però aquesta novel·leta m'ha fet reconciliar amb la literatura de Modiano, que respon, del primer títol a l'últim, al concepte de quête –això és, de “recerca”. Totes i cada una de les seves novel·les són exercicis de recerca de la memòria. En aquesta, el narrador va evocant els diversos companys de l'internat de Valvert, als afores de París, que, als anys cinquanta, acollia nois els pares dels quals no se'n cuidaven prou. M'ha transportat al Modiano de Diumenges d'agost, la primera novel·la que vaig llegir d'ell, pel Nadal de 1986, i que em va fer molt fan seu (anys després, altres obres seves m'han deixat, en el millor dels casos, indiferent: com és ara Un pedigrí, que només l'esnobisme o el gregarisme d'alguns crítics pot arribar a considerar ja no una obra mestra, sinó una obra remarcable).

Hi ha alguna cosa de modianesc, en aquesta reconciliació meva amb l'autor: havia de trobar una obra d'ell, a preu de saldo, a la seva ciutat d'adopció. Probablement, Modiano és qui, en els últims quaranta anys (la seva primera novel·la data del 1968), més i millor ha convertit en literatura la capital de França. A París, la meva filla volia visitar alguns dels escenaris en què Woody Allen va filmar Midnight in Paris. Ens vam arribar al cafè Polidor, i ens vam retratar davant la porta tancada (era diumenge al matí). Jo m'hauria estimat més visitar el barri de Monceau, on servia aquella flequera de la pel·lícula de Rohmer. Vam passejar molt pel Marais, un dels barris més exclusius, com es diu ara. A la plaça de Vosges, vam fer cua per entrar a la Maison de Victor Hugo, dissabte a la tarda. Després d'esperar una estona, i de no haver de pagar res, vam assistir a un espectacle inesperat: el d'un actor que va oferir un monòleg intel·ligent, brillant. Partint d'Hugo, anava repassant tot de temes, i descobrint connexions insospitades i hilarants entre els diversos assumptes: els bisons, els llops, Vivaldi, Parmènides, el buit i la matèria, l'ou i la gallina... Em van venir al cap les darreres frases que havia llegit de la novel·la de Modiano: “Amb l'edat, cal reconèixer que no representarem personatges importants, sinó només comparses”. Potser sí. I és trist, que sigui així.

El Barri Llatí i el del Marais, al cor de París, són també harmònics escenaris en què la bella tipografia hi gaudeix d'una esplèndida representació. El bon gust cal·ligràfic hi és pertot: al tovalló de paper del bistrot, al rètol de la botiga (sobretot llibreries, al Quartier Latin), fins i tot en pintades públiques. N'hi havia una, que vam fotografiar, que deia L'urgence de prendre son temps. Com m'ha passat amb Modiano: calia que jo trobés el temps i l'oportunitat necessaris per tornar-lo a estimar una mica més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.