Verbs

El gran canvi que s'acosta (que ja és aquí) en la política catalana i espanyola és bàsicament un canvi gramatical. Hem passat de la definició a l'acció. Hem passat de la constatació al desig. Hem passat, en definitiva, dels substantius als verbs i, en concret, al present d'indicatiu i, encara amb més detalls, a la primera persona d'aquest present, tot i que amb algun viatge possible cap a les illes de l'imperatiu, fruit de la interferència habitual entre totes dues formes. A veure. Tenim “Podemos” o aquest “Podem” que genera suspicàcies, lingüístiques i ideològiques, i que no sabem si hem de traduir o no. Tenim “Construïm”, la nova fórmula social de Duran. Tenim “Avancem”, l'alternativa de Joan-Ignasi Elena. Tenim “Guanyem”, la confluència de les esquerres per conquerir l'Ajuntament de Barcelona. I ara també disposem de “Somos” (no sé si encara “Som”), un nou sindicat que diu que no té res a veure amb els existents.

El canvi és notabilíssim perquè, com dèiem abans, evolucionem des de la situació estàtica de qui diu “això és el que hi ha: un partit, una agrupació, una candidatura, una coalició” fins a la utilització d'un mode verbal que implica o bé presència d'un treball en curs o bé il·lusió i confiança en l'assoliment d'allò que es promet. De la impersonalitat a la primera persona; de l'obvietat a la sorpresa. Del cau a l'empresa. Deixo de banda reflexions més gramaticals, com ara la necessitat d'un verb principal que reclama l'auxiliar “Podemos” (¿Què podem? ¿Què podem... fer? ¿Capacitat de què?) i em fixo en el podem, el construïm, l'avancem, el guanyem i el som. Tots són diguem-ne positius, engrescadors, però cap com el guanyem, que fins i tot vol ser premonitori. I em penso que aquí no s'acaba el filó. Encara tenim el sabem, l'anem, el volem i, de fet, també el tenim. L'amplíssim món de les declinacions verbals s'obre per a tots aquells que vulguin batejar l'invent.