Verbs

El gran canvi que s'acosta (que ja és aquí) en la política cata­lana i espa­nyola és bàsica­ment un canvi gra­ma­ti­cal. Hem pas­sat de la defi­nició a l'acció. Hem pas­sat de la cons­ta­tació al desig. Hem pas­sat, en defi­ni­tiva, dels subs­tan­tius als verbs i, en con­cret, al pre­sent d'indi­ca­tiu i, encara amb més detalls, a la pri­mera per­sona d'aquest pre­sent, tot i que amb algun viatge pos­si­ble cap a les illes de l'impe­ra­tiu, fruit de la inter­ferència habi­tual entre totes dues for­mes. A veure. Tenim “Pode­mos” o aquest “Podem” que genera sus­picàcies, lingüísti­ques i ideològiques, i que no sabem si hem de tra­duir o no. Tenim “Cons­truïm”, la nova fórmula social de Duran. Tenim “Avan­cem”, l'alter­na­tiva de Joan-Ignasi Elena. Tenim “Gua­nyem”, la con­fluència de les esquer­res per con­que­rir l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. I ara també dis­po­sem de “Somos” (no sé si encara “Som”), un nou sin­di­cat que diu que no té res a veure amb els exis­tents.

El canvi és nota­bilíssim perquè, com dèiem abans, evo­lu­ci­o­nem des de la situ­ació estàtica de qui diu “això és el que hi ha: un par­tit, una agru­pació, una can­di­da­tura, una coa­lició” fins a la uti­lit­zació d'un mode ver­bal que implica o bé presència d'un tre­ball en curs o bé il·lusió i con­fiança en l'asso­li­ment d'allò que es pro­met. De la imper­so­na­li­tat a la pri­mera per­sona; de l'obvi­e­tat a la sor­presa. Del cau a l'empresa. Deixo de banda refle­xi­ons més gra­ma­ti­cals, com ara la neces­si­tat d'un verb prin­ci­pal que reclama l'auxi­liar “Pode­mos” (¿Què podem? ¿Què podem... fer? ¿Capa­ci­tat de què?) i em fixo en el podem, el cons­truïm, l'avan­cem, el gua­nyem i el som. Tots són diguem-ne posi­tius, engres­ca­dors, però cap com el gua­nyem, que fins i tot vol ser pre­mo­ni­tori. I em penso que aquí no s'acaba el filó. Encara tenim el sabem, l'anem, el volem i, de fet, també el tenim. L'amplíssim món de les decli­na­ci­ons ver­bals s'obre per a tots aquells que vul­guin bate­jar l'invent.