El pla de Mas

Artur Mas ha dit a l'executiva de CDC que hi haurà coses de les que exposarà avui al Fòrum que no els agradaran. I potser és que Convergència no es presentarà a les eleccions de –posem per cas– el març i, per tant, no hi haurà lloc a les llistes. El president de la Generalitat ha ultimat el cap de setmana el seu pla post-9-N, i només ell en sap la lletra. Però la música passa per abraçar l'independentisme. I a partir d'aquí encapçalar una candidatura que deixi fora, però no al marge, els partits. És a dir, no seria una suma de CDC i ERC. La proposta de Mas és una candidatura on hi hagi gent d'ERC, la CUP, CDC, Unió, ICV, el PSC, que tingui l'aval d'Òmnium i l'ANC, però, sobretot, de moltes de les entitats de la societat civil integrades en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que inclou des de sindicats fins a patronals. Una candidatura pel sí a la independència que tindria com a objectiu captar encara uns quants milers de vots més que el 9-N a partir d'una campanya electoral espectacular, que permeti obtenir una majoria absoluta en unes eleccions que serien la “consulta definitiva”. D'aquí sortiria un govern format per gent amb una sola missió i amb data de caducitat: fer la independència en un any i mig. Personalitats que no es juguin un futur polític i que aguantin la pressió més brutal que ha aguantat mai un govern i, de retruc, un país. I que amb la feina feta esperarien el relleu que arribaria el 2016, en què es farien les eleccions constituents en què tornarien els partits hivernats. Aquesta és la música. Però hi ha símptomes que la lletra pot anar per aquí. Ahir Felip Puig admetia que està “preparat per deixar pas”. I Francesc Homs ha dit que un partit no es “redimeix” des del govern. El problema d'aquest pla és que ERC en té un altre. Només amb la lletra sabrem si, com va dir Marlon Brando a Al Martino, Mas farà una oferta a Junqueras que no podrà rebutjar.