Tot el que els uneix

Hi ha un fil invisible que no hi entén de carnets i compartiments que uneix Pla, Xammar i Barnils. He començat a llegir La vida lenta (Destino), els tres dietaris que s'acaben de publicar de l'escriptor empordanès. És veritat que possiblement aquestes notes no siguin la via primigènia per acarar-se per primera vegada a la literatura de Pla. Però també és cert que són unes notes lluminoses, que permeten quasi tocar el Pla de debò, amb totes les seves contradiccions i complexitat. Al capdavall, tot això és Pla. En un país abocat fins a la paranoia a l'etiquetatge de tot animal que es belluga –simplifica, que alguna cosa queda–, un personatge com Pla, que en la foscúria d'un febrer de 1956, nevat, franquista i curt de gambals, és al mas llegint les revistes The New Yorker i Il Borghese, no aguanta ni etiquetes ni quincalles. Que era franquista? Que era un independentista camuflat?

Un personatge als antípodes d'ell ideològicament com el periodista Ramon Barnils el va tenir com un dels seus mestres, tal com expliquen a Vint i Ramon Barnils, de Laia Altarriba (recomanable, amb documental inclòs). Tot i no conèixer Eugeni Xammar, fascinat per la seva figura, Barnils va acudir al seu enterrament a l'Ametlla del Vallès. En un article, Barnils descriu els problemes per fer encabir l'alçada intel·lectual –i física– de Xammar dins del nínxol. Xammar, un dels grans periodistes catalans junt amb Pla i Gaziel, fa uns articles els anys seixanta (recollits a Periodisme, ja hi poden córrer) en què dispara amb bala a tort i a dret, també contra part d'aquella oposició franquista i intel·lectualitat de fullola que després orquestraria la pantomima de la Transició. Xammar deixa en evidència qualsevol pensament de fullola, l'estètica per l'estètica, la cosa buida. És a dir, alguna de les coses que ara molen tant. Si hi ha un fil invisible que pot unir figures tan diferents ideològicament i personalment és perquè tots ells eren capaços de llançar una mirada a la realitat que anava més enllà, dibuixada amb una llengua brillant. Malgrat els punts de partida dispars, la seva mirada no necessàriament passava pel sedàs del carnet del partit o de l'etiqueta, com ara. Tampoc és que calgui abraçar la temptació de què farien o dirien ells avui. Millor demanar-se què faria –i què fa– cadascun de nosaltres.