L'última de Woody Allen

He vist Café society, l'última de Woody Allen. Hi vaig anar dimecres, que les entrades són més barates, i del primer cine vaig haver de fugir perquè la cua arribava fins al carrer i tot el vestíbul estava col·lapsat. Era un multicine gegantí, i l'interès no era per Woody Allen sinó per les pel·lícules infantils que s'hi projectaven. A final d'agost els pares no saben ja com entretenir les criatures. O sí que ho saben, de manera unànime i massiva. Vaig agafar el cotxe i em vaig dirigir als Icària de Barcelona amb el mateix objectiu. La feien subtitulada. Vostès ja m'han sentit dir que sóc un defensor del doblatge, tret de casos excepcionals, encara que no quedi bé confessar-ho. Amb les pel·lícules de Woody Allen ho sóc més. Les veus originals dels actors que fa sortir no m'interessen tant com la contemplació dels paisatges i els ambients: aquell parc, aquell pont, aquells interiors, aquells sofàs, aquells llums, aquells quadres, aquells vestits... aquella expressió dels secundaris, tots al seu lloc. La lectura me'n distreu. En defensa meva haig de dir que Woody Allen deu pensar igual, si va celebrar el doblatge de les seves pel·lícules aquí i personalment va triar en Joan Pera perquè li suplantés la veu.

Primer de tot van passar un tràiler de Ben-Hur. Un Ben-Hur nou. No sé com algú fa versions de pel·lícules antigues si els crítics sempre i per sistema diran que és millor la primera. Però les pel·lícules no es fan per als crítics sinó contra els crítics. Només amb el tràiler ja es veu que el nou Ben-Hur no supera el de Charlton Heston. Però callin, que comença la de Woody Allen.

Quan surto del cine, ja he començat a confondre la pel·lícula. Em passa amb moltes de Woody Allen: se'm barregen, no sé quina és una i quina és l'altra. Em sembla que es deu al fet que són molt semblants o, millor dit, que moltes accions són intercanviables. Els gàngsters que surten a Café society i els acudits jueus que s'expliquen podrien haver-se inclòs en una altra pel·lícula sense que aquesta se'n ressentís, i amb un altre pretext per fer avançar l'acció. La gent sempre compara i troba que una pel·lícula de Woody Allen és millor o pitjor que l'altra. Jo, tret d'alguns casos, no hi sé establir diferències. Woody Allen és com les sardanes o els mariachis. No evoluciona, però tampoc va enrere. S'ha situat en un punt narratiu i icònic –perdonin la paraula–, i no se'n mou. M'agrada també per això. És l'amic que cada any m'explica la variació d'una història que em ve de gust escoltar i veure. De tant en tant també torno a mirar Ben-Hur, que em sé de memòria i la podria fer. Ara n'hi haurà una altra. Els millors contes són els que ja ens sabem, i els pares i els nens del primer cine anaven a veure Heidi i un nou episodi dels Caçafantasmes.