Opinió

Tribuna

L'herència Carbonell

“Intel·lectual compromès amb el seu poble, fou més patriota de mirada transversal que no home de sigles de partit

La pèrdua de Jordi Carbonell hauria de ser tan sols una desaparició física, de la qual ens planyem amb dolor, però no hauria de comportar perdre també les lliçons de vida, el testament polític, cultural i nacional que ell ens va deixar amb l'exemple de la seva trajectòria. Filòleg de formació i de professió, professor de filologia catalana a les universitats de Liverpool, l'Autònoma de Barcelona i la de Càller, a més dels clandestins i semiclandestins Estudis Universitaris Catalans, fou secretari de la secció filològica de l'IEC i president de la Societat Catalana d'Onomàstica. Però no fou un simple acadèmic, el treball del qual tenia com a destinataris exclusius la cleda dels especialistes, al marge de la dinàmica social, sinó que donà a la llengua la importància cabdal que té com a tret bàsic de la cultura d'una comunitat nacional. I es comprometé en la seva defensa, mitjançant l'ús, fins i tot en els interrogatoris de la policia franquista a qui s'expressà sempre en català, malgrat les tortures i les amenaces: “Jordi i capalt, tot sol davant la fera, des del seu cau escups a la guerrera”, escriví Joan Brossa en el sonet que li dedicà per aquest motiu.

La llengua, però, no era per a Carbonell només un instrument de comunicació, que identificava una comunitat cultural, els Països Catalans, que “ni massa petits, ni massa grans, són l'única pàtria nostra”, en paraules seves. Conscient que aquest àmbit territorial no era pres habitualment com a unitat d'anàlisi, imprimí aquest caràcter a l'Enciclopèdia Catalana, de la qual fou el primer director, amb un enfocament de Perpinyà a Alacant com a espai nacional i subjecte polític. I, a més, els seus treballs de recerca tingueren, com a centres d'interès, personatges i èpoques diverses relacionades amb els diferents territoris, els quals foren objecte d'estudi: la cultura catalana a Catalunya Nord, el teatre de Josep M. de Sagarra, els escriptors valencians Joan Roís de Corella i Antoni Canals o el menorquí Antoni Febrer i Cardona. Expatriat laboralment a Càller, després de ser expulsat de la UAB, s'interessà per la presència catalana a Sardenya i fins per la normativització i l'estandardització del sard, però els seus múltiples compromisos cívics li impediren d'escriure la tan desitjada per ell Història social i política de la llengua catalana.

Intel·lectual compromès amb el seu poble, fou més patriota de mirada transversal que no home de sigles de partit, tot i haver fundat NE i haver presidit ERC. El primer valor i la màxima força dels catalans era, per a ell, la unitat. I estava convençut que no érem conscients de la por que feien les nostres aspiracions quan apareixíem units. Per això valorava la Solidaritat Catalana, plataforma electoral unitària, i el sentit d'estat, no sectari, de la Mancomunitat de Catalunya i s'involucrà en organismes unitaris com ara la Taula Rodona, l'Assemblea d'Intel·lectuals o l'Assemblea de Catalunya, on fou un dels màxims referents, sempre obstinat a trobar factors d'entesa entre visions distintes. Defensor de la unitat civil del poble català, ell creà la noció de “nous catalans” amb un discurs inclusiu i democràtic, lluny de xovinismes pretensiosos, com quan sentencià que “no tot el que és català és bo”. Ideològicament, se situà sempre en posicions progressistes, les pròpies d'una esquerra moderna i democràtica, convençut que la independència nacional permetria a la societat dels Països Catalans d'assolir nivells molt avançats de benestar material, democràtic i cultural, igualtat d'oportunitats per sobre dels orígens i una vida digna per a tothom. Bon coneixedor de la política britànica, italiana i francesa, mai no fou un nacionalista carrincló, sinó un català nacional de mentalitat oberta, culte i cosmopolita, que s'expressava amb normalitat almenys en cinc idiomes.

Tingué en tot moment el màxim respecte per les institucions polítiques i acadèmiques del país, començant per l'IEC, sempre al costat de Ramon Aramon, sobretot en uns anys en què sovint l'acadèmia nacional era objecte de menyspreu, oblit o crítiques constants. La Generalitat de Catalunya el distingí primer amb la Medalla d'Or, Barcelona amb la Medalla d'Honor i el Consell de Menorca li atorgà la seva màxima distinció, la Naveta d'Or. Fou sempre una persona extremadament educada en el tracte personal, ben plantat i amb un aire distingit, mig de lord britànic, mig de galant de pel·lícules romàntiques. Respectat per tothom, començant, en aquells anys difícils, per la gent del PSUC i de la CONC, molts dels quals castellanoparlants i molt destacats en el combat antifranquista per la democràcia i l'autodeterminació. Fou, sobretot, un home d'un país i d'una època: els nostres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.