El tedi

Cada any, en algun moment de finals d'agost, quan l'estiu declina, estiro mandrosament la mà cap a la prestatgeria dels llibres i dedico una estona a La lliçó de tedi en el parc altrament dit oceanografia del tedi. Aquesta obra d'Eugeni d'Ors, que Jaume Vallcorba va editar, l'any 1994, als Quaderns Crema, va ser primer publicada a La Veu de Catalunya, entre el 10 d'agost i el 17 d'octubre de 1916, i formava part del Glossari. Ens trobem, doncs, al bell mig dels dies del centenari d'aquestes reflexions desgranades des del balneari Blancafort de la Garriga. És un exercici literari displicent, amb “una lleu pàtina de boutade, de divertiment vacacional, que n'alleugereix la perquisició filosòfica...”, ens diu el malaguanyat i enyorat Vallcorba en la introducció.

En aquestes dates em sento còmode amb aquestes divagacions, aquestes evocacions simples, aquesta lleugeresa mandrosa, aquest deixar-se anar cap a la indolència contemplativa, sòlidament fonamentada en un no fer res que no impedeix que, d'una manera o altra, el cervell no descansi.

Aquesta meva evocació del llibre d'Ors ha coincidit amb el debat d'investidura de les segones eleccions legislatives en un any. I escoltant d'esquitllentes alguns passatges d'aquest debat, la primera paraula que m'ha vingut al cap és tedi; vet aquí la connexió. Resulta, però, que el tedi d'orsià neix d'un estat benèfic i plaent d'inactivitat, mentre que el tedi davant d'un debat polític anodí porta incorporada una càrrega d'avorriment i indignació que no és possible contemplant el món des d'una chaise longue.

Si no fos l'èxtasi passiu abans de la represa de l'activitat, tedi esdevindria una paraula inadequada per qualificar un debat buit, sense arguments, mancat de qualitats humanes i polítiques, i desvirtuat per un reduccionisme que acaba transformant tota disquisició política en un compendi de vaguetats irrisòries, que els ciutadans no es mereixen.