Un reconeixement

“Senyor sant Jordi, / patró, / cavaller sense por, / guarda'ns sempre / del crim / de la guerra civil. / Allibera'ns dels nostres / pecats / d'avarícia i enveja / del drac / de la ira i de l'odi / entre germans, / de tot altre mal. / Ajuda'ns a merèixer / la pau / i salva la parla / de la gent catalana.”

Salvador Espriu va escriure aquest poema en contemplar la imatge de sant Jordi, obra de l'escultor Joan Rebull, que presidia la capella de forma circular, edificada l'any 1947, a Calonge, al sector de Treumal, emocionat per la bellesa de la imatge. Ara ja no es troba en aquell indret, perquè l'Ajuntament la'n va fer retirar i la va traslladar a l'església del Carme, a l'interior de la població, quan el bisbat de Girona va cedir la capella a un església ucraïnesa de culte ortodox, l'any 2014; els adquirents hi varen col·locar la creu ortodoxa al cim del temple, i un rètol amb alfabet ciríl·lic.

Però l'octubre del 1961, als peus del sant hi havia contret matrimoni la parella formada per l'advocat i periodista Narcís-Jordi Aragó i Masó i la
senyoreta Mercè Huerta i Busquets. La participació de casament és una mostra de com es feien llavors aquests actes. No en desvela la data –només la quinzena– i tot el text està amarat d'un sentiment cristià. S'havien conegut uns mesos abans, atrets per la mútua afició pel teatre i la ràdio. Era el començament d'una llarga vida en comú, marcada per l'amor a la cultura, per la generositat, per l'entrega i per l'entusiasme. Vindrien després uns anys difícils per fer sentir la veu dels qui no en tenien –cal recordar només la petició d'amnistia per als presos polítics, publicada amb totes les signatures a Presència, que exasperà el governador civil, que va prendre dràstiques mesures–. I maldaren per retornar “el nom a cada cosa” i donar a conèixer profusament el sentiment d'aquestes terres, i la història i la profunditat de pensament de tants homes i dones que havien estat bandejats pel franquisme, començant pel trist desenllaç del prohom Carles Rahola, com de tants altres que sofriren el pes del dictadura. I tot això sense alçar gaire la veu, sinó fent-la sentir amb arguments, amb dades concretes, i amb reflexions serioses, irrebatibles.

Cap a la tardor de les seves vides, el gest de regalar a la ciutat la casa Masó de les Ballesteries culminaria d'una manera tangible l'estimació que sempre havien sentit per Girona.

Per tot plegat demanem actes públics de reconeixement. Sedimentat el fet del seu traspàs, la ciutat ha de preparar-se per fer constar el seu agraïment. Entre institucions i particulars, cal pensar com cal palesar-ho, perquè quedi un record perenne i fecund, per a nosaltres, i per a les generacions futures.