Jordi Dauder

Va morir fa cinc anys, quan en tenia 73, de càncer i a mitjan setembre. L'endemà jo era a la sala de vetlla del tanatori convertida en un espai laic de complicitats amb gent diversa, de dins i de fora del món del teatre i del món de la política al carrer, perquè era un referent com a persona compromesa, de les que no fan trampa i ni callen ni s'amaguen mai. Badaloní, va estar 15 anys exiliat a París. Tornava a Barcelona el 1978: hi va treballar de llibreter, de gestor de publicacions culturals, d'actor de cinema, de televisió i de teatre, de doblador de pelis. Li deia, quan me'l vaig retrobar a Madrid, on érem veïns i quan recordàvem que a tocar de casa el tal Fernando VII, ‘el Deseado' (¿?), havia executat el general Riego, el de l'himne: “Ets com el teu tu, a TV3, de Nissaga de poder.”

Si havies de parlar amb ell, i si hi havia alguna mani –per exemple, per protestar contra la invasió de l'Iraq, o contra qualsevol injustícia perpetrada pel govern– el trobaves encapçalant el col·lectiu d'artistes, al costat de Pilar Bardem. Un dia el vaig presentar a Madrid –ell havia de recitar poemes de M. Martí Pol–, estrafent el vers de Quevedo: “Érase un hombre pegado a una pancarta.” Trotskista radical, de cap i de cor, lluitava per capgirar-ho tot. Crec que se sentia en la pell del personatge que ell interpretava al film de Ken Loach Tierra y libertad. Un dia, l'AVE va tenir una pana a Calataiud. Ja a l'andana, ens tiràvem els trastos pel cap perquè, en un tema relacionat amb Europa, jo, per por, no pensava votar no, com ell. Ara li diria: “Jordi: tenies raó!”