Interès baix i recuperació

Els tipus d'interès molt baixos, propers a zero, no són una situació habitual. Són el resultat d'unes circumstàncies excepcionals, però aquesta mateixa excepcionalitat pot fer que la situació no habitual es mantingui durant un període llarg de temps. Els bancs centrals van abaixar els tipus d'interès fins a nivells propers a zero a partir de l'any 2008 quan es va fer evident l'inici d'una recessió econòmica provocada pels problemes de salut del sector financer global. Vuit anys després els tipus segueixen en aquest nivell tan baix a bona part de les economies i, de fet, és probable que s'hi mantinguin encara uns quants anys més.

El creixement econòmic és menor del que s'observava abans de l'inici de la crisi i a molts països la inflació és molt baixa i, fins i tot, hi ha casos de deflació. Inclús els bancs centrals que havien insinuat que podien començar a apujar els tipus, com la Reserva Federal o el Banc d'Anglaterra, han anunciat que a causa de les incerteses els mantindran baixos.

La retallada dels tipus d'interès és un instrument per estimular l'activitat econòmica. Els tipus d'interès baixos incentiven el crèdit cap a famílies i empreses. Això fa augmentar el consum de les famílies i la inversió de les empreses en béns d'equipament i augmenta l'activitat econòmica. En tractar-se d'una crisi greu, amb un sistema financer amb problemes, els bancs centrals van haver d'utilitzar diferents mesures no convencionals per garantir que la davallada dels tipus oficials finalment es traduís en tipus més baixos en tots els mercats i en un augment del flux de crèdit. Són les injeccions de liquiditat i d'altres mesures d'estímul al crèdit.

Però el resultat d'aquestes polítiques encara no és prou sòlid. A molts països desenvolupats les famílies estan bastant endeutades i es mostren reticents a augmentar aquest deute. A àmbit global, les retallades de tipus d'interès i la disponibilitat de liquiditat no han incentivat prou la inversió en projectes productius. A més, hi ha forces que mantenen força elevat el nivell global d'estalvi. Aquest desequilibri entre un estalvi elevat i una inversió massa baixa és una de les principals raons de fons per la qual l'economia global no recupera els nivells de creixement anteriors a la crisi. Hi ha una manca global de demanda.

Entre els factors que expliquen les taxes elevades d'estalvi hi ha l'elevat endeutament de famílies i empreses, l'envelliment de la població, que posa en risc els sistemes públics de pensions i fa augmentar l'estalvi per motiu de precaució, i també la no existència d'un estat del benestar a les economies emergents, que frena el consum de les famílies en aquests països.

L'esmentada escassetat de demanda es pot solucionar aconseguint que augmenti la demanda privada: el consum de les famílies i la inversió de les empreses. Però els tipus d'interès propers a zero no semblen ser suficients per aconseguir-ho. L'estratègia per estimular la demanda no és la mateixa a les zones desenvolupades o a les emergents. En les primeres caldria, sobretot, que la inversió empresarial fes un salt endavant i a les segones calen polítiques per augmentar la protecció de les famílies i estimular el consum.

Però si aquestes receptes no donen resultat caldrà recórrer a la vella estratègia keynesiana i augmentar la despesa pública. Idealment en forma d'inversió pública que augmenti la capacitat productiva de les economies i la seguretat i benestar de les famílies. Alguns països desenvolupats no tenen gaire marge en aquest àmbit, però en canvi, entre els emergents les possibilitats són molt més grans.

El debat tècnic i polític sobre com portar a terme aquestes mesures fiscals expansives en un moment en què els governs ja estan bastant endeutats de ben segur que ens acompanyarà els propers anys. I de trobar-hi una resposta ràpida i efectiva en dependrà el ritme de recuperació de l'economia global.