A la Martínez

Sempre ens hem dit pel cognom. Res de Laura, tu ets la Martínez. Així va ser des del començament en aquella petita redacció de l'àtic del terrassenc carrer Sant Marià, però sobretot a la de la ràdio de Gutenberg. Alguns quan ens sentien s'estranyaven. Sovint, però, el que acabava passant és que el costum feia que molts ens acabessin imitant. I amb la Martínez a la fi del món. Algú que t'estima fins a l'infinit recordava com heu recorregut mig planeta. Em venia a la memòria una fotografia d'un viatge a Grècia on apareixes amb una motxilla carregadíssima a l'esquena i una rialla radiant. Quin gran somriure, el teu. Per a tot i per a tothom. Acompanyat d'una determinació de ferro. Miro enrere i et veig dalt d'un ferri sense saber ben bé on dormiries a les illes gregues, visitant una ciutat subterrània a Turquia, disposada a acabar la volta al Pedraforca o rebutjant les còmodes haimes per veure els estels al desert de Wadi Rum. I igual amb la feina. Una dona feta per al periodisme. Atrevida, compromesa i, passés el que passés, fent equip. Tant si estaves a la tele més petita com en la ràdio líder d'audiència. Qüestió de tarannà. En emotius homenatges, els teus companys de RAC1 et recordaven amb el micròfon a la mà a la cimera del clima de París o cobrint l'accident ferroviari de Santiago. Sempre has estat dona d'acció. Atrevida i lluminosa. La Martínez de colors. Com els que lluïes a les ungles que tant havia costat poder esmaltar. O a les ulleres, tan teves. Darrere, uns ulls castanys encuriosits i brillants amb ganes de descobrir. Des d'una mirada franca, la d'una bona persona, afectuosa i gran amiga, capaç de captar la bellesa de les petites coses, aquella més difícil de capturar.

Divendres va ser un dia nefast. Un cop brutal. A la constatació del fràgil fil que ens uneix amb aquest món, del qual poques vegades en som conscients, s'uneix la certesa del preuat regal que és l'amistat d'algunes persones. I tu, Martínez, ets una d'elles.