El silenci d'Europa

On és aquella Europa pulcra, lliure i feliç que deien els nostres poetes, artistes i pensadors els anys de negra nit? L'Europa unida no es construirà de manera definitiva fins que no entengui que ha de superar l'estadi de ser un simple mercat d'estats per arribar a ser una idea comuna de pobles i persones. D'éssers humans en igualtat de lleis i condicions, per damunt de races i credos, estenent i potenciant amb el seu exemple els valors de la civilitat que havien creat precisament aquest somni comú; una Europa unida que havia d'estar formada per la riquesa creadora dels pobles i nacions que la defineixen múltiple i variada, igualitària en la diferencia. Europa no pot ser sorda als refugiats, no podem ser còmplices d'un silenci al darrere del qual s'amaguen milers de vides que fan del Mediterrani un immens cementiri.

Ara fa cent anys de la I Guerra Mundial, aleshores les veus pacifistes aviat van ser silenciades pel militarisme i l'estatisme agressiu. El resultat foren milions de vides perdudes per sempre més.

No en vam aprendre Prou des de Catalunya; la miopia política dels homes de la Lliga, l'àmplia creença de la societat catalana que Espanya ens acceptaria en la nostra específica personalitat, va avortar que Catalunya pogués, ja fa 100 anys!, formar part del gruix de nacions lliures. I així ens ha anat. A nosaltres i a Espanya. Un estat atàvic addicte a la militarada, al retard econòmic, a la incultura generalitzada, al classisme dels latifundistes, dels funcionaris centralistes i del poder financer trampós. Un estat que embrutava moralment els nostres industrials, massa d'ells convertits en amanerats burgesos d'espatlla corbada a Madrid i als Borbons. Del 1936 al 1939, la Guerra Civil; un conflicte que, en arribar a Catalunya, també va ser una guerra civil entre catalans, la majoria fidels a la Generalitat, els menys confosos per com van viure la dita revolució i el franquisme. Per refer-nos com a poble, cultura, identitat, ètica i dignitat miràvem nord enllà. A Europa. Un ciment que ens permetia construir. Ara Europa fa com Rajoy i l'Espanya de sempre, cega i sorda. Clama al cel la covardia democràtica de la Comunitat Europea. Hom fa elogis de centenars de milers de manifestants que han sortit per reclamar la igualtat racial a Washington, etc., però a cap lloc del món per raons polítiques o socials hi ha hagut tanta gent com a Catalunya, un país de 7,5 milions d'habitants en què, una i altra vegada, milions de persones reclamen poder votar; el més elemental, la democràcia.

Hem de perseverar una i altra vegada. No és sa viure sota el govern de la gent d'en Rajoy, del pretèrit PSOE que creà els GAL, dels C's nascuts de l'odi i l'exclusió. Cal sembrar cultura, valors, igualtat, progrés... Aquesta és la proposta catalana a Europa. Més d'hora que tard, l'Europa dels somnis tornarà a aparèixer. I nosaltres hi serem.