La Mercè

El mes que més enyoro, d'ençà que visc a Madrid (ja fa més de 13 anys), és el setembre, quan, a tocar de casa, se celebren les fiestas de la Melonera. I a la ciutat on vaig néixer, la Diada, l'aniversari d'una noia màgica i la Mercè. Aviat farà vuit-cents anys que Pere Nolasc, amb el suport de Ramon de Penyafort i del mític Jaume I, fundaven l'orde dels mercedaris, especialment dedicats a rescatar captius. Si fos creient, organitzaria tota mena de pregàries i accions de suport per rescatar els captius de guerres bèsties a la Mediterrània homèrica, que ningú, malgrat les solemnes declaracions oficials, vol rescatar. El 2016 passarà a la història com el de la destrossa, política i sentimental, de l'Europa que tants i tants europeistes havíem defensat. Des de fa molts anys i des de moltes sensibilitats paral·leles.

Si visqués a Barcelona, voldria haver estat dues vegades, si més no, al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona: per sentir el pregó, que per sort he pogut llegir, de la catedràtica Carme Molinero sobre la funció de les mobilitzacions obreres en els darrers anys del franquisme, i el de l'escriptor Javier Pérez Andújar. No acabo d'entendre que hi hagi pressió dels mandarins unidimensionals que li vulguin negar el pa i la sal. I encara més quan, gràcies al llibre en estat de gestació d'un amic, podrem llegir les ipsissima verba dites al Parlament, pels uns i pels altres, sobre el dret de Catalunya a l'autodeterminació, que havíem assumit el novembre de 1971, en el marc de l'Assemblea de Catalunya. A algú li resultarà estrany comprovar que, en ben pocs anys, les paraules i les obres (intervencions i votacions) d'alguns dels actuals predicadors de la intransigència han canviat tan radicalment. Per què?