Més enllà de ‘benvinguts'

Fa mesos que hem assistit a la bona voluntat del lema “Welcome refugees” dit a la babalà i a l'incontestable tancament del govern espanyol, en tots els sentits i en tots els fronts. Aquest sabem que és un aïllament volgut i que ve de lluny. Depèn de com es formulin, les dues actituds poden donar a entendre que la gravíssima diàspora provocada per la guerra a Síria és la primera situació d'aquesta mena a l'Estat espanyol. O que fins ara no hi havia entitats entregades en cos i ànima a treballar per l'asil de refugiats, també de països en conflicte que no ocupen telenotícies. Segons com, es pot donar a entendre que fins ara no hi ha hagut o no hi ha refugiats a Catalunya, i que, bo i sent-hi, ja no es troben en una situació compromesa. Els parlaré d'un cas concret: el PEN Català, una entitat dedicada a la defensa de la llibertat d'expressió i la lluita per a l'alliberament dels escriptors perseguits, molt respectada a escala internacional, va acollir fa tres anys Bàssem an-Nabrís, un escriptor de Gaza amenaçat pels terroristes de Hamas que s'havia passat anys a les presons d'Israel. Un escriptor entre dos focs. La cosa ja es complica, oi? Mires obertes i seguim. En Bàssem fa tres anys que ha demanat l'asil a l'Estat espanyol. Tres anys. Però els papers són lentíssims i el “vuelva usted mañana” mai ha passat de moda. La seva situació precària –motivada, també, per diverses circumstàncies personals– ha pogut trampejar-se gràcies a la feina específica del PEN Català, integrant de la xarxa Asil.cat, que s'ha cuidat, per exemple, d'intentar fer entrar l'autor acollit en el circuit literari del país: en Bàssem, que encara té la seva família a Gaza, va publicar un llibre de poemes en català i a principis d'any en publicarà un de relats. Escriu alguns articles al diari The New Arab, amb seu a Londres, on parla de la cultura i la literatura catalanes (el Sant Jordi, el poeta Enric Casasses, l'escriptora Maria Barbal...). Ho comencem a entendre? Un dels problemes d'un escriptor refugiat és que, passat el temps, se l'estigmatitzi com un refugiat i no es tingui en compte la seva obra. Viure com un etern refugiat no és fer el millor paper de l'auca.