Mar, peixos i disseny

L'altre dia vaig anar al Museu del Disseny de Barcelona a visitar una exposició de la qual un dia d'aquests els parlaré perquè em va suggerir unes coses que poden ser d'interès. Vaig prendre un cafè al bar, i abans de tornar a casa vaig penetrar als Encants, que són al costat. En una petita llibreria de vell vaig trobar un volum de l'obra completa de Josep Pla editada per Destino que no tenia: el segon de la sèrie, Aigua de mar. A casa el vaig començar a llegir, i em va caure l'ànima als peus.

Jo he nascut i visc en una casa situada a cinc minuts a peu de mar. Sempre, des de petit, m'hi he traslladat i n'he fet ús, gairebé exclusivament a l'estiu. Llegint el llibre de Pla m'adono que, del mar, no en sé res. Ni del mar, ni dels animals que l'habiten ni dels vents que l'assoten o el tranquil·litzen ni de la gent que en viu, res. Quan vaig a plaça, puc dir el nom dels peixos elementals: les sardines, el lluç, el rap, el llobarro, l'orada, el llenguado, l'escórpora.... També el d'alguns crustacis, els més divulgats. Els altres, els haig d'assenyalar amb el dit. En el llibre de Josep Pla hi són enumerats tots, també els que no es venen a plaça i dels quals n'ignoro la fesomia i el gust. Pla fa unes incursions amb barca. Només pel context endevino de què parla quan parla de maniobres, utensilis, arts i parts de l'embarcació. Si m'ho fa molt difícil, recorro al diccionari, i em canso. Per no dir res dels vents, els corrents, les nuvolades, el ris de cada ona o l'orografia. M'adono que només he fet una excursió amb barca, algun cop a la Costa Brava. A la costa pròpia, la de cinc minuts a peu, mai. Podria argüir en defensa pròpia que la meva ciutat fins no fa gaire ha viscut –com es deia també de Barcelona– “d'esquena al mar” i que a causa del port d'Arenys de Mar els pescadors amb els quals hauria pogut mantenir conversa hi són residuals o inexistents. No m'hi facin pensar, que encara tindria un altre disgust: si em poso d'esquena a mar i, en conseqüència, de cara a la muntanya, tampoc no sé res d'arbres ni d'arbustos ni de les collites dels camps dels pagesos. Sóc espècimen de Museu del Disseny. Sé valorar el perfil d'una aixeta i, al bar, em coneixia totes les marques d'aigua mineral i de refrescos i totes les dels licors exposats als prestatges.

Pla és insidiós. Un moment ha de fer un foc a terra per coure uns peixos i no se'n surt: “Em cau la cara de vergonya, sento una profunda sensació de ridícul. Tota la meva petulància i infatuació, en gairebé tots els aspectes de la vida, han tingut aquest límit: constatar que no he sabut encendre foc entre unes pedres.” Encara quedo més aixafat. Jo, com diu sovint Pla recorrent a una frase feta, “ni foc ni llum, ni brasa ni fum”. Bé, llum, sí: els de disseny que hi ha al museu.