La nova política

La nova política va fer molt de soroll quan va irrompre amb totes les pretensions en aquesta part del món. La nova política són, bàsicament, dos partits. L'un no es vol dir de dretes i ha recuperat l'estúpid eufemisme de “centre” i l'altre no es proclama d'esquerres però recorda totes les tares de la vella extrema esquerra. És nova política, Ciutadans? Tant com vulguin ells, encara que és un partit més vell que anar a peu. Es va inventar a Barcelona, contra el “nacionalisme” de Pasqual Maragall quan va arribar a la presidència de la Generalitat i des de l'altre nacionalisme, mai acceptat. Amb una obsessió de fragata: posar fi a la immersió. Com una vella reminiscència també del lerrouxisme, però aquesta vegada sense la inspiració inicial externa. Per a una cosa que fan que els és útil, als nacionalistes de debò, almenys podrien haver-los cobrat el favor. És vella política, Podemos? Tant com vulguin ells també. Encara que la manera de procedir de Pablo Iglesias és més vella que el ferro, i que les pugnes entre ell mateix i Íñigo Errejón són la darrera ranera de les que van enfrontar Lenin i Trotski. La nova política es volia menjar el món. Al final Ciutadans sembla una crossa disminuïda del PP i Podemos, un combat d'esperons en un corral. A Euskadi i a Galícia, Podemos, confluït i cuit en salses curioses, no ha fet el gran paper que els déus semblaven adjudicar-los. Ciutadans ha quedat com el gall extraparlamentari de Morón. La nova política ja ha envellit. Repapieja i ranqueja.