Bars al carrer

Si el tabac i l'acció de fumar van alterar la distribució i el parament de moltes cases, la seva restricció ha canviat la fesomia dels carrers. A les cases van aparèixer el saló reservat als fumadors; el moble d'exhibir-hi les pipes; els calaixos per guardar-hi cigarrets, havans, mistos i encenedors, a més de tota mena de cendrers: cendrers de taula, cendrers de peu, cendrers immòbils, cendrers que giraven sobre el seu eix, cendrers d'atribució artística, cendrers exòtics... La prohibició de fumar als llocs tancats públics ha fet que els bars treguin el mobiliari a l'exterior en nombre cada dia que passa més infinit. Jo, des que surto de casa fins que arribo al cap del carrer, tinc comptades catorze esteses de taules i cadires, les d'un bar enganxades amb les de l'altre bar. Quan torno, semblo Burt Lancaster a El nedador, només que ell per arribar a casa travessava piscines i jo esquivo les taules i cadires de tots els bars. Si m'hagués d'aturar a cada un, a casa començarien a patir. A Burt Lancaster no l'esperava ningú.

L'altre dia, uns tertulians de Catalunya Ràdio atribuïen la proliferació externa de taules i cadires al clima benigne del país i no al tabac, que gairebé no van esmentar. Aporto l'autoritat de la meva estanquera. A l'agost li vaig preguntar si no feia vacances i em va respondre que se les reservava pel febrer: “La gent fuma més ara, quan freqüenta els exteriors dels bars.” A la mateixa tertúlia van ponderar la comoditat de les cadires d'intempèrie que es troben en els bars de París i, en general, del nord d'Europa. Van arribar a esmentar Belgrad, on es veu que ofereixen autèntiques gandules. En contrast, les nostres cadires són d'alumini, que a l'estiu actuen com unes graelles i a l'hivern com un serpentí. A mi em sembla que els propietaris dels nostres bars saben molt bé el que porten entre mans. Si les cadires fossin com les de París o Belgrad, ningú no trobaria mai el moment d'anar-se'n: empalmaria un vermut o un te amb un altre, encendria un quart cigarret amb el tercer i el negoci no giraria. A París i a Belgrad el fred de l'ambient i no el de les cadires expulsa els clients, també en els llocs on els cambrers ofereixen una flassada al client.

Els ajuntaments actuen per imposar ordre urbanístic a l'excés de refectoris. També hi ha gent que es comença a queixar del fum que emet l'usuari de la taula veïna. No vull donar idees perquè a mi els bars airejats em semblen molt bé i els seus propietaris em cauen simpàtics, però davant la impossibilitat de canviar el clima, almenys de manera expeditiva, i ara que tot se soluciona prohibint, sempre trobaran la possibilitat de restringir el consum de tabac a la via pública i reservar-lo –per ara, i fins a nova ordre coercitiva– a la intimitat de les cases.