Allò que ens uneix

A banda de la margallada de comparar un atemptat terrorista amb un procés pacífic i democràtic, la perla del mes
de setembre la va deixar anar el sempre centrista i moderat Alberto Núñez Feijóo. Per l'arxiguanyador de les eleccions gallegues –que fa un temps va acompanyar en farres de tot tipus delinqüents com l'avui empresonat per narcotràfic Marcial Dorado– el procés català és igual que les pistoles d'ETA, encara que una cosa i l'altra s'assemblin tant com un ou i una castanya.

Certament, els líders del PP ens tenen acostumats a aquesta mena de desvaris. No fa gaire van equiparar Gabriel Rufián amb Mussolini. Abans ho havien fet mantes vegades amb Forcadell, Mas o Junqueras. Segurament els traeix el subconscient. Com quan, també en plena campanya basca i gallega, l'incomparable Jorge Fernández Díaz va deixar anar allò de “n'hi ha que volen guanyar la guerra civil quaranta anys després [sic] d'haver-se acabat l'any 1939”.

Franquisme en estat pur i suspens en matemàtiques. Ai, el subconscient! “El que interessa a Espanya i als espanyols –continuava el ministre– és mirar al futur, no mirar allò que ens divideix, sinó allò que ens uneix.” I a banda dels generals Mola i Sanjurjo –els militars colpistes que volia defensar Fernández amb les seves paraules–, als espanyols –als que ho volen ser i als que ens obliguen per pebrots a ser-ho– també ens deu unir la terrible figura de Millán Astray. Ho dic perquè, gairebé coincidint amb les paraules de l'amic de l'àngel Marcelo, Esperanza Aguirre va lloar el fundador de la Legión i va demanar que continués donant nom a un carrer de Madrid perquè “va participar en afers socials molt importants”. Sens dubte, Esperanza. Com aquell “afer social” que va protagonitzar l'octubre del 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca quan, després d'amenaçar catalans i bascos, va bramar allò de “viva la muerte y muera la inteligencia”. Afers socials, centrisme i allò que interessa als espanyols. I sobretot, muera la inteligencia!