Els diacrítics

L'última reforma de la gramàtica catalana ha maniobrat contra els accents diacrítics, aquests senyals al capdamunt de les vocals de certes paraules que serveixen perquè no es confongui vénen amb venen ni déu amb deu. Confusions fatals, perquè una cosa és venir al mercat i una altra l'activitat dels venedors, que ja hi són, a l'altre cantó del taulell. Déu mantindrà l'accent, potser amb la voluntat de no discutir el monoteisme. Hi ha un únic déu, no deu. Ni que hi hagués deu déus: no situarem la comptabilitat a l'altura de la divinitat.

He llegit que la supressió s'ha fet després que l'Institut d'Estudis Catalans hagi consultat escriptors, periodistes –a mi, no– i mestres. Jo hi veig, sobretot, la mà dels mestres. Davant els accents diacrítics els alumnes es fan un embolic, costa que els encertin o que ni tan sols els tinguin en compte. De les cent cinquanta paraules amb diacrític –xifra que m'ha deixat parat perquè no sabia que n'hi hagués tantes–, els alumnes des d'ara només s'hauran de gratar el cap per catorze: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us i vós/vos. D'algunes, no entenc l'amnistia. Ma o mon? Hi ha molta gent que utilitzi aquesta forma dels possessius? I el te? Sospito que els alumnes per als quals es fa la festa gramatical opten per begudes més fortes. Pel que fa al pèl, jo aconsellaria als mestres i les perruqueries que abans que tot el discriminin de cabell, a classe i als anuncis dels aparadors. En un ambient cada cop més urbà, tenen molta presència els bens? “Un bé de Déu” per no confondre-ho amb un “be de deu”, que no lleva els pecats del món.

Hi ha idiomes que ignoren els accents, tots els accents. Consideren que el context ja ajuda a situar-los i a fixar el significat precís de cada paraula. Aquí, per motius que ara seria llarg d'explicar, hem optat pels bastons i crosses. Els alumnes admiren els idiomes sense accents, són el seu ideal. Ja hi arribarem. Als alumnes, i als joves en general, no se'ls ha de disgustar ni fer la vida difícil, perquè després vénen els traumes. Vénen, o ens els venen.

Abans, no fa tant, la preposició a duia accent: à. Cada cop que, llegint un text antic, em trobo una a amb aquest tupè sento una certa incomoditat. Sembla que el text s'envelleixi encara més Una reforma gramatical ha de tenir això en compte. Els seus impulsors la fan pensant en el present i el futur, però no sé si tenen en compte el passat. A aquests alumnes protegits de trencacolls, un dia els mestres els donaran a llegir La plaça del Diamant, i hi ha el risc que l'abandonin a la primera pàgina pensant-se que està escrit en un idioma arcaic i que l'acció se situa a la guerra de Cuba.