Noms de monedes i relació de forces

vegades les llengües són un reflex molt exacte de les relacions de poder. Fins al punt que poden canviar alguns elements de la realitat, per exemple la manera d'anomenar conceptes o objectes. Prendré com a exemple la tumultuosa relació que mantenen des de fa uns anys els governs de dos estats de la Unió Europea: Alemanya i Grècia. Sense voler jutjar els mèrits i defectes respectius de les polítiques dels governs d'aquests dos països, és bastant evident que un és a dalt de tot de la cadena alimentària de la Unió i l'altre, a baix de tot. Aquesta geolocalització específica dels dos països ve del dia mateix en què Grècia va adherir a allò que s'anomenava llavors Comunitat Econòmica Europea. I aquesta relació, entre fort i feble, queda reflectida de manera molt clara en el nom de la nostra moneda.

Quan es va començar a imaginar una moneda única, aquesta, en principi, havia d'heretar el nom de la unitat de compte comuna nascuda el 1979, l'ECU (European Currency Unit, o sigui Unitat de Compte Europea). Aquest nom mateix, per cert, ja havia visualitzat una relació de forces, aquesta vegada entre França i Regne Unit, a través de les llengües respectives. El govern francès havia intentant imposar la grafia écu, que corresponia a l'escut, una moneda medieval francesa. Però el govern britànic volia revenjar-se del fet que l'avió binacional Concorde s'anomenés precisament així, en francès, i no Concord, com ells haurien volgut. I els francesos, tot i el seu complex de superioritat, van haver d'empassar-se l'ECU, en bona part també gràcies al fet que els alemanys van donar suport a l'opció britànica.

A mitjans dels anys noranta, quan es va acceptar la idea d'una moneda única, semblava coherent, doncs, que aquesta adoptés un nom que ja existia. Però Helmut Kohl, a la cimera europea de Madrid del 1995 va aconseguir canviar-li el nom. La raó n'era simple: en alemany, ECU fa pensar a die Kuh, és a dir, la vaca. Un nom poc seriós que hauria pogut fer minvar molt el prestigi d'aquesta moneda al país més ric de la Unió Europea. Si més no, segons Kohl. Jacques Chirac va barallar-se una estona en favor de l'écu però, davant de la indiferència general que suscitava la seva defensa d'un nom francès, va acabar renunciant. Van sorgir, llavors, d'altres propostes, totes pensades a partir de noms de monedes antigues però totes, per això mateix, amb un toc carrincló que no ajudava la nova moneda a simbolitzar l'arribada d'una nova àrea de convivència europea.

De qui va néixer la idea del mot euro? Alguns diuen que Felipe González va ser el primer a proposar aquest nom, en aquella mateixa cimera de Madrid. Sembla, però, que la paternitat real recau en un esperantista belga anomenat Germain Pilot, que poques setmanes abans havia suggerit aquest nou nom al president de la Comissió Europea, Jacques Santer. Aquell dia, en tot cas, a Madrid, tots els presidents de govern i d'estat van pronunciar el mot d'acord amb la seva llengua i tots van trobar-lo adequat. Excepte Andreas Papandreu. El primer ministre grec va fer notar que si ECU era enutjós per als alemanys, euro era, per als grecs, gairebé humiliant, atesa la seva proximitat fonètica amb úro (transcrit aquí de l'alfabet grec), és a dir, orina. Però l'orina, quan és grega, pesa poc i Papandreu va haver d'acceptar el canvi quan va ser clar que cap de les altres delegacions no semblava fer-li cas. Va acabar obtenint, a tall de compensació, que la paraula euro figurés sistemàticament escrita als bitllets de banc amb alfabet grec a sota de l'alfabet llatí (actualment també hi figura amb l'alfabet ciríl·lic). I és així com alguns solen guanyar sovint i d'altres semblen haver de perdre gairebé sempre.