Arbre, casa, terra o la potència dels mots

ls anys setanta, el cantant francès Léo Ferré escrivia: “Les armes i els mots són la mateixa cosa, maten igual.” Podria semblar que va ser per intentar entendre fins on podia tenir raó, que, fa vint anys, tres psicòlegs de la Universitat de Nova York van realitzar un experiment. Els resultats d'aquest experiment, que John A. Bargh, Mark Chen i Lara Burrows van publicar en un article de títol evocador –Automatisme del comportament social–, mereixen ser meditats. La seva conclusió, que avanço, és que els mots, com a simples mots, poden condicionar-nos no només psicològicament sinó també físicament.

L'experiment consistia en el fet de demanar a dos grups de voluntaris de formar frases a partir d'una llista de paraules. Fàcil. Els voluntaris pensaven que una vegada redactades el nombre de frases demanades, havien acabat l'experiment i, amb l'esperit lleuger, sortien de l'aula. En realitat, però, l'experiment veritable començava al moment exacte en què tancaven, rere seu, la porta de l'aula i es dirigien cap a l'ascensor. Un dels dos grups havia hagut de formar frases a partir de paraules triades a l'atzar mentre que al segon grup s'havien donat paraules que, totes, tenien a veure amb la vellesa: jubilació, gris, savi, solitari, rígid, bingo, etc. Cap d'aquestes paraules, però, no evocava directament la lentitud. I, justament, el cor de l'experiment era de mesurar la velocitat a la qual tots els voluntaris caminaven entre aula i ascensor, és a dir, un passadís de 9,75 metres de llargària. Un dels experimentadors preguntava a cada voluntari, abans que baixessin amb l'ascensor, si pensava que les paraules que havia hagut de manejar havien influït el seu comportament i, en el cent per cent dels casos, la resposta era negativa. Tanmateix, la velocitat mitjana dels voluntaris del segon grup, en contacte amb les paraules lligades a la vellesa, era inferior a la dels voluntaris del primer grup. No gaire, a penes un segon menys, però un segon pertorbador i, sembla, significatiu. I en la mesura en què cap paraula no era lligada directament a la lentitud, la conclusió de l'estudi era que es tractava de debò de la influència d'un concepte, el concepte general deduït pel conjunt de les paraules. Al contacte amb un vocabulari que evocava la vellesa, els voluntaris, tots estudiants joves, van integrar un comportament que podríem qualificar d'envellit. Si més no, aquesta és la hipòtesi dels tres psicòlegs. Les paraules, creades pels éssers humans, són com éssers vius que poden condicionar els éssers humans. Les paraules ens murmuren coses a l'orella encara que semblin d'ús controlat i fora de tot perill.

Així doncs, gosaria concloure que quan, per exemple, Salvador Espriu escrivia al poema Perquè un dia la cançó torni a Sinera: “Sols queden uns noms: / arbre, casa, terra, / gleva, dona, solc. / Només fràgils mots / de la meva llengua, / arrel i llavor”, ens plantava a la ment, justament, una llavor, i feia que aquestes paraules, quan les llegim, ens penetrin, ens exhortin. Ens regalin un marc d'idees i d'imatges que, encara que només de manera infinitesimal, ens canvien. Arbre, casa, terra.

A