La creu de ‘Norma'

El meu primer contacte amb el grup teatral La Fura dels Baus es va produir a la Fira de Tàrrega, fa molts anys. Em recordo tancat en un pavelló de bàsquet, amb altra gent curiosa, mirant de no ser atropellat pels carretons de supermercat que els integrants de la companyia feien deambular per la pista de la instal·lació esportiva. Va arribar un moment que vaig tenir la mitja por de trobar-me davant uns bojos agressius autèntics i que la trompada fos inevitable. Després els he seguit més o menys la pista, i l'altre dia vaig anar al cine a veure la retransmissió, en directe des del Covent Garden de Londres, de l'òpera de Bellini Norma, de la qual La Fura dels Baus s'ha encarregat de l'escenografia i el moviment dels cantants. Un bosc de santcristos, de Jesucrist clavat a la creu, era el plat fort del decorat. Un senyor assegut al meu costat em va assegurar que n'hi havia més de mil, i no ho vaig qüestionar. No dic que la profusió, auxiliada per una il·luminació molt ben trobada, no fes bonic, però la pregunta flueix: què tenen a veure aquestes figuracions del cristianisme amb el drama que Norma explica, nyèbit com el de gairebé totes les òperes? Com “l'actualitzen”? Els membres del cor de vegades surten disfressats de penitents de les processons de Setmana Santa i de vegades, com la guàrdia pretoriana de Mussolini. El baríton, quan no vol recordar Franco vol recordar Pinochet. No cal entrar en més detalls: l'obra original va per un cantó, les intencions sens dubte denunciadores i dissolvents de la Fura van per un altre, i les paral·leles es deuen trobar a l'infinit, però a l'escenari de cap manera. Sortim a fora a fer teatre, i a l'hora d'agitar consciències sempre se'ns escapa l'anticlericalisme, infantil a còpia de repetit, i el tremendisme que Goya, Valle-Inclán i Buñuel van dur a la saturació.

Em vaig mirar el públic del cine. Aquesta gent, que no havia vist mai a Tàrrega, acceptava la genialitat amb un aire de resignació. Abans el teatre experimental i desafiador es feia en locals reduïts o marginals. Ara és cosa dels grans teatres d'òpera, que inverteixen milions a espaterrar el seu públic. Aquest públic, però, sembla guarit d'espants, de tants com n'ha rebut, i no és descartable que caigui en basca el dia que li ofereixin uns decorats de paper i tela dels germans Salvador.

No m'ho vaig poder treure del cap en tota l'estona: aquell fabricant de santcristos que havia pensat tancar el negoci perquè la imatgeria no té sortida, un dia rep l'encàrrec de confeccionar-ne mil i treu faves d'olla gràcies a la iconoclàstia. O també: si fossin imatges de Mahoma o dels radicals insidiosos que són ara els que atemoreixen en nom seu, el Covent Garden estaria blindat per no presentar l'aspecte del Liceu l'endemà de l'incendi.