Avui som moltes persones les que continuem mantenint el somni de la pau. I això malgrat el que veiem cada dia, però continuem mantenint el somni de la pau: una pau possible i diferent de les que s'assoleixen després de les grans violències causades per l'obscur joc de grans interessos i de poders econòmics ocults. La que és possible que, malgrat els darrers resultats, s'acabi establint a Colòmbia ha costat milers de morts; la que se signà després de la Primera Guerra Mundial, que va abocar a la segona, va arribar després de deixar sobre els camps i ciutats milions de morts. Quin gran invent, la guerra! Nomes entén la pau com a final d'una necessària destrucció, d'una destrucció, però, de la qual se sap molt: hi ha estudis acurats, nombrosos relats que ens expliquen quines tècniques de guerra varen resoldre les grans batalles, quines estratègies, quins enginys...

Sabem poc, en canvi, de les paus petites, d'aquelles que, arrelades en la vida de les persones i dels grups ciutadans, ran de terra i de ciutat, de grups polítics, ens mostren camins recorreguts per víctimes d'agressions, assassinats, pèrdues afectives... Paus dolorosament conquerides per persones que d'acord amb la dinàmica d'acció i reacció haurien de continuar la violència i la dinàmica destructiva i no ho fan. I són aquestes persones, aquests grups, aquestes situacions que cal mirar amb atenció, de qui hem d'aprendre. Hem de veure quins components de la naturalesa humana es posen en marxa, quins recursos personals i de grup fan servir i ens calen per veure si alguns d'aquests són aplicables per aturar grans conflictes armats i conflictes destructius per als grups humans. Hi ha molts exemples a considerar. Un de ben recent: un home jove, pare d'un infant petit, que va perdre la dona en la matança de la sala Bataclan a París, Antoine Leiris. Aquest home, en un llibre curt i molt acurat, descriu els sentiments i reflexions dels primers dies després de l'atemptat.
I ho fa sota el títol No tindreu el meu odi.
Expressa un dolor insuportable, desconcert, incomprensió. Però no odi. Altres exemples tenim de la possibilitat real d'interrompre una dinàmica que sembla brutal: les dones de negre palestinoisraelianes, les de Bòsnia i Sèrbia, que trencant primitius sentiments de pertinença han estat capaces d'establir diàlegs per a la pau. Hi ha, més a prop, experiències al País Basc en què assassins i víctimes han estat capaces de conversar. Han mostrat que és possible retornar a relacions humanes no esquinçades per la ràbia, que no existeix una fatalitat que porta a respondre violentament a la violència. És evident que estem davant un conquesta humana, resultat de molt treball personal i grupal, de molta cura, de la ferma voluntat de no estendre i reproduir sofriment. I de posar en relleu els objectius humans que ens són comuns.

Tenim a prop exemples que assenyalen camins de recomposició de teixits personals, íntims i també socials i grupals.
Són exemples a considerar, a mostrar i a imitar.