Els referèndums

Si defenso la celebració d'un referèndum sobre la independència de Catalunya és per no portar la contrària al vuitanta per cent que el reclama i perquè no se'm confongui amb els que en són contraris. Dit això, i a risc de contradir escrits anteriors (però és que no em trec el “procés” del cap, i hi dono voltes), em situo entre els que pensen que els referèndums poden ser contraproduents. Sempre es diu que els referèndums es convoquen perquè siguin guanyats pels que els patrocinen, però quan miro a dreta i esquerra o enrere només en veig de fracassats. Diumenge passat, els de Colòmbia i Hongria. Més lluny en el temps –i en aquests es dirimia una independència–, els del Quebec i Escòcia. O el Brexit. Els referèndums van bé a Suïssa, que és un país que sembla que tingui tota la feina enllestida i on qualsevol consulta pública hagi d'afectar petits detalls sense importància.

I aquí? El de l'OTAN va ser guanyat pels convocants després d'un gran embolic: a última hora els partits polítics negatius van optar per l'afirmació, i els afirmatius, pel no. També hi va haver el de la reforma de l'Estatut. El partit que més havia treballat per reformar-lo al final va cridar a l'abstenció. O al no, ara no ho recordo. La consulta del 9 de novembre del 2014, origen de l'empaperament judicial d'Artur Mas i tres consellers, havia de ser, i va ser-ho, una mobilització humana com una altra, només que amb unes urnes. Urnes simbòliques i de cartó, se'n va dir. Tot i el caràcter encartonat, la redacció de la pregunta va ser tan laboriosa que va acabar amb tres inquisicions. Si els votants van fingir que les entenien és perquè tenim uns votants de molt bona fe.

Ara es parla d'un referèndum acordat amb l'Estat. Si nosaltres sols som tan fatigants fent preguntes, ara comptin amb l'Estat pel mig. O d'un referèndum “unilateral” i de tirar pel dret. El Parlament reuneix totes les condicions per fer eterna la fixació de la pregunta. Algú ha dit: “és molt senzill, ¿vol vostè que Catalunya sigui independent?” Parlem-ne: aquesta Catalunya, ha de ser una república? Quina, entre el mostrari de repúbliques possibles? I Europa? I l'ONU? I l'OTAN? I l'Opus? Molts referèndums han fracassat perquè la gent, sigui del sí o del no i per molta bona fe que tingui, acaba tirant el barret al foc davant les dubitacions, les baralles i la confusió de la interrogació. Però els referèndums no fracassen. Sempre hi ha algú que els guanya. Jo vull que aquest el guanyin “els meus”, però “els meus” són molt complicats. Ens coneixem...

Sóc més de majories parlamentàries, perdonin. I si hem d'anar a un referèndum, que aquesta majoria faci dir sí o no als documents que hagi discutit, acordat i segellat amb foc i lacre al lloc on pertoca. Tot i així...