LA GALERIA
Cuinar a casa
va convidar
a menjar l'equivalent perfecte de la famosa ‘soupe du vigneron'. És una meravella, feta amb paciència
Des de fa exactament un any, amb un amic hem anat fent un petit treball que d'aquí pocs dies presentarem en públic. Tenint en compte que una de les coses que millor s'aguanten són aquelles que tenen a veure amb el menjar, hem fet un llibret de cuina molt normal i senzill, molt casolà tant per les receptes com pel format llibresc. Durant tot un any, el meu amic Josep M. Masó m'ha anat dictant receptes de cuina i jo les he anat escrivint. A més d'això, m'ha anat parlant del seu dia a dia fora de la cuina, dels principals fets vilatans, del temps, de les festes, dels àpats i celebracions. N'ha sortit un petit artefacte on s'expliquen cuinats senzills però sincers, sense trampes ni genialitats, tot plegat seguint el pas de l'any i la vida de l'hort que ell mena a tocar de casa seva. Així, quan han arribat els pèsols ha fet plats de pèsols, quan han arribat les albergínies ha cuinat albergínies,
i successivament amb el que anava sortint del tros:
faves, pebrots, tomates, carbassons, mongetes, cols, bròquils, carbasses, etc. Ahir em va convidar a menjar l'equivalent perfecte de la famosa soupe du vigneron, tal com es fa a la Borgonya: a Dijon, a Beaune, a Meursault… És una meravella, feta amb paciència i gran senzillesa. Porta pastanaga, naps, porros, un cor de col, ceba, un ramet d'herbes i una mica de mongeta tendra. Ha cuit suaument durant una hora llarga i n'ha sortit un gran resultat, una sopa molt saborosa, una bella sorpresa.
Avui trobo que això ja comença a ser excepcional, i ho pensava aquest dia veient la gentada que hi ha als mercats davant les botigues de llegums cuits, grans cues a comprar mongetes, cigrons, llenties. Si vull ser ben pensat, puc creure que és gent que no té temps i va per feina. Però dues, tres, quatre vegades (jo també fent cua) he tingut ocasió de parlar-hi, i fins avui no he trobat ningú que em digués que compra coses cuites perquè no té temps de coure-les. Tothom, fins ara, m'ha vingut a dir allò de “qualsevol tingui la molèstia de bullir els cigrons, o els fesols, o les llenties, podent-les comprar ja cuites”. M'he descuidat, però, d'una cosa important: l'amic Josep M. Masó està feliçment jubilat, té temps lliure i li agrada molt cuinar. Però això no li resta mèrit, i ell i jo estem d'acord a afirmar que el millor restaurant és a casa. A casa de cadascú, s'entén: ell a la seva i jo a la meva.