Els amics

Dies enrere vaig fer en aquest espai un comentari, jo crec que elogiós, d'una pastisseria que tinc prop de casa, dient el nom de la raó comercial. Diumenge hi vaig anar a fer una adquisició i la mestressa, que és la que gestiona el taulell, no me'n va dir res, cap comentari. No passa res, és clar. No deu llegir el diari, i jo no escric perquè em regalin les orelles ni bombons. Ara: vaig estar segur que si el meu apunt hagués estat negatiu hauria sortit de l'establiment amb un retret i, potser, sense el paquet lligat amb cordill. Els amos haurien llegit l'article perquè algú els l'hauria donat a llegir. “Heu vist el que opinen de vosaltres?” Diuen que la gent és bona gent... Ja poden anar dient. També, un altre dia, Màrius Serra va publicar una nota amable sobre la meva persona a La Vanguardia. Sempre llegeixo en Màrius, però aquell dia, no. Cap a les set del vespre vaig conèixer el contingut de l'article perquè un amic me'n va advertir. Si en Màrius m'hagués dit cul d'olla, els “amics” me n'haurien fet sabedor a les set del matí, naturalment per donar-me suport. He posat “amics” entre cometes. També ho hauria d'haver fet amb “naturalment” i “suport”. No dic que no tingui amics sincers. Dic que jo, el pastisser i tots vostès, en tenim de suspectes. Parlo en general.

Quan Jordi Pujol va haver emès la confessió, vaig rebre invectives pel fet d'haver contribuït a redactar les memòries del personatge tot d'una abominable. Aquells dies vaig llegir diaris que no havia llegit mai i missatges de Twitter de gent que no seguia, gràcies a la gentilesa de molts que me'ls van servir per si m'havien passat per alt. Alguns d'aquests gentils servicials em volien disgustar. Uns altres, també. Els pocs amics verdaders ja els vaig detectar, i els vaig fer arribar els agraïments que eren del cas.

L'enyorat Josep Maria Ainaud de Lasarte, que era tot un senyor, m'aconsellava: “De qui hagis de parlar malament, més val que no en parlis.” Molt bé. Procuro seguir la recomanació, sempre que puc –i és difícil, tal com va el món i la gent que el pobla. També és veritat, però, que parlar bé d'algú o d'algun fet té poc rendiment. Els articles amables són els que tenen menys ressò. Ho sé per la repercussió entre els usuaris de les xarxes socials. Els articles que em surten punxeguts ja tenen una altra projecció. No freqüento el to més alt, que és el més celebrat, segons observo en altres que el practiquen. Hauria de fer menys rebosteria i més carnisseria? Cadascú és com és.

La pastissera estava contenta perquè s'acosten els panellets, i em va dir que per imperatiu centenari de ca l'Oms ara només en fan de pinyons i que els altres no sortiran del forn fins al vint-i-nou d'octubre. Perfecte.