Adéu, general Yagüe!

La república catalana comença a construir-se una identitat fins i tot abans de materialitzar-se. En aquest sentit, l'estat català tindrà una trajectòria històrica perfectament homologable perquè –a diferència del Regne d'Espanya– basarà la legitimitat d'origen en aquella democràcia que es va interrompre quan els tancs del general Yagüe van entrar per la Diagonal. No hi haurà concessions als genocides de la dictadura, ni impunitat per als assassins i torturadors franquistes. Els judicis que van condemnar milers d'innocents, com el president Companys, seran considerats nuls i no hi haurà honors per als que es van revoltar a costa d'un mar de sang. Els criminals franquistes no podran trepitjar sòl català sense ser detinguts.

Aquest plantejament no és gens
original. De fet, és el més comú entre els països que van combatre en la
Segona Guerra Mundial, bona part dels quals castigats durament pel totalitarisme. L'excepció és Espanya, l'única dictadura que va aconseguir que el feixisme sobrevisqués al poder fins a finals dels anys setanta. Tant és així que a Madrid el règim continua defensant, un per un, tots els assassins que reclama la justícia argentina. Per això la fiscal general de l'estat ha afirmat, solemnement, que “cap jutge o tribunal, de cap manera, no pot qüestionar la legitimitat de tal procés [transició i llei de punt i final]”.

Al pati dels tarongers hi ha els bustos dels presidents Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas. Tots ells van ser considerats delinqüents, en un moment o altre, per la legislació espanyola. Però també tots ells –Tarradellas en especial– són els responsables del fet què el nou estat pugui arrelar la seva legitimitat històrica en la democràcia. La república catalana farà, per tant, el món una mica més just, una mica millor. I només per això ja valdrà la pena.